El periodista Iñaki Gabilondo reflexionava aquesta setmana a Madrid sobre el procés i afirmava que Catalunya té un projecte, i que els qui el defensen són coherents i el porten endavant. I ho contraposava al posicionament de la classe dirigent espanyola: “El que no s’entén -deia- és què pretén Espanya”.
Aquí, Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’han mostrat crítics amb el full de ruta consensuat entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, mentre la cap visible de l’Assemblea Nacional Catalunya, Carme Forcadell, sortia decebuda de la darrera reunió de partits sobiranistes i entitats perquè li dóna la sensació que el debat s’està convertint en una olla de grills.
Quina de les dues interpretacions és la bona, la mesetària o la catalana; la que observa des de la distància el moviment del procés o la de les mateixes peces que formen part del procés? Segurament, les dues interpretacions són encertades; totes dues tenen la seva veritat. Des de Madrid es veu com l’onada sobiranista avança lenta però imparable cap un projecte que passa pel pronunciament dels catalans sobre el seu futur; mentre que des de Catalunya, una part dels actors que estan construint la nova realitat nacional, lamenten que les estructures d’Estat que es volen crear o no són prou agosarades o ho són massa; o són massa liberals o massa progressistes; tiren massa a la dreta o s’enfilen massa a l’esquerra…
Des d’Espanya s’observa com la solidesa del projecte creix, es consolida i avança sense estridències ni radicalitats; mentre des de Catalunya alguns dels que formen part del projecte remuguen i qüestionen el ritme. No s’adonen que, de forma imperceptible, ells també es mouen al mateix ritme que tota l’onada. Els passa com els habitants d’aquest planeta, que saben que la Terra es mou a cada instant perquè gira al voltant del Sòl i de si mateixa i ningú no ho percep.
El lideratge de Mas i la recuperació de perfil propi per part de Junqueras van salvar la que hauria estat la frustració col·lectiva més depriment de moltes generacions de catalans. Quan Mas fa de Mas, i Junqueras fa de Junqueras s’imposa el sentit comú. I quan hi ha sentit comú, el projecte del que parla Iñaki Gabilondo avança, malgrat les amenaces d’un José Maria Aznar (PP) que ressuscita; el rebuig al procés d’un Pedro Sánchez (PSOE) tot imatge; o les poc oportunes missives d’un Josep Antoni Duran (UDC), tot estratègia.
Sentit comú i unitat acceleren el procés. Sentit comú sense unitat l’alenteix i el fa menys fort. El pacte Mas-Junqueras ha estat un pas decisiu per evitar l’aturada de tot plegat. Però encara li falta un pas més: la llista única. Junqueras té temps per aplanar el camí a casa seva i aconseguir-ho. Només cal que faci de Junqueras, com va fer amb l’acord inextremis amb Mas.
