Quan ho tenien tot

"El Senat no va venir i l’Estatut votat pels catalans va ser assassinat"

El mantra del tertulià mandrós diu que el creixement exponencial de l’independentisme va ser una reacció dels catalans a l’espanyolisme agressiu del PP d’Aznar. Res més allunyat de la realitat. La reacció dels catalans al PP d’Aznar va ser posar-se completament i incondicional en mans del PSC i del PSOE: governs Maragall i Montilla a Catalunya (2003 i 2006) i vot massiu a Jose Luis Rodríguez Zapatero per presidir Espanya (2004 i 2008). Entre 2004 i 2010, el PSC i el PSOE van governar Catalunya des de tots els angles possibles: Moncloa, Palau de la Generalitat, diputacions provincials, ajuntament de Barcelona. Aquesta va ser la resposta dels catalans a Aznar: hegemonia socialista i Espanya plural. L’independentisme va venir després, i va ser conseqüència de la constatació que el fet que els socialistes manessin arreu no portava l’Espanya plural sinó la humiliació de l’Estatut.

 

La mort d’Alfredo Pérez Rubalcaba ens fa girar la vista sobtadament cap a aquell període d’hegemonia absoluta socialista, perquè va ser aleshores que el polític traspassat va arribar al cim de la seva carrera. Va aplicar el ribot de l’Estatut com a portaveu del grup socialista a les Corts i enviat especial de ZP per als afers catalans, va negociar el final d’ETA com a ministre de l’Interior, i finalment va ser promogut a la vicepresidència del Govern. Tot el que li van encomanar ho va executar a la perfecció.

 

 

En el cas de Catalunya, però, ni ell ni ZP van calcular bé les conseqüències. L’operació de desmuntatge de l’Estatut sortit del Parlament va ser de marqueteria fina, primer al Congrés i després al TC, però els dirigents socialistes no van saber captar que els catalans els havien lliurat tot el poder esperant una altra cosa. Que la dreta nacionalista espanyola fes de dreta nacionalista espanyola podia ser feridor i ofensiu, sí, però al mateix temps era suportable per a una majoria social catalana si, quan manessin els altres, es demostrava que una altra Espanya, on Catalunya fos respectada i reconeguda com a nació, era possible. Que la humiliació de l’Estatut vingués de la mà del PSOE fou el que va provocar el gran curtcircuit.

 

L’atzar ha volgut que la candidatura de Miquel Iceta a la presidència del Senat  hagi coincidit amb el decés de Rubalcaba i la revisió obligada del passat immediat. Corre una fotografia a les xarxes de la campanya electoral de les generals de 2015 on es veu Iceta, Montilla, Chacón i altres dirigents del PSC darrere d’una pancarta que diu: “Portarem el nou Senat Federal a Barcelona. Som la solució”. Entre 2004 i 2010 els mateixos dirigents van tenir, aquí i allà, tot el poder per fer-ho. Tot el poder per aplicar la seva idea d’Espanya. Però el Senat no va venir i l’Estatut votat pels catalans va ser assassinat. Ara, es vol vendre com un gest importantíssim que Miquel Iceta se’n vagi a Madrid a presidir-lo, el Senat. Fa la sensació que els socialistes no han entès res. I el que menys han entès és la seva responsabilitat en tot el que ha passat.

 

Comentaris