La mesura que proposa aplicar el govern espanyol en aquesta pròxima preinscripció compta amb el rebuig de Junts per Catalunya, ERC, PSC, Catalunya en Comú, i la CUP. Dit d’una altra manera, si en lloc de decidir-se de manera unilateral des de Madrid aquesta qüestió es votés al Parlament, la proposta del ministeri d’Educació quedaria rebutjada per 95 vots en contra i 40 a favor, que són els 36 de Ciutadans i els 4 del PP.
En aquests temps en què es mira fins a l’extenuació la legitimitat democràtica de les coses, resulta molt còmode recordar que les formacions que defensen la immersió representen, segons les eleccions del 21 de desembre, un 68,84% dels vots. No sé a partir de quant hom està legitimat a parlar de consensos transversals però un model que políticament està suportat per 7 de cada 10 ciutadans sembla una cosa pròxima a la cohesió.
Les altres dues formacions restants (PP i C’S) han presentat aquesta setmana dues mesures que, com a poc, comportarien una tendència a la residualització del català: Dimarts, Ciutadans presentava la iniciativa perquè només el coneixement del castellà sigui requisit per ser funcionari a qualsevol administració de l’Estat. Dijous, el PP contraatacava amb l’avís que d’aquí un mes a la preinscripció escolar ja hi podria haver la segregació dels alumnes en funció de la llengua. Això està expressament prohibit per la llei d’educació de Catalunya i per tant no hi hauria d’haver cap mena de dubte que l’autor de la frase “el que cal a Catalunya és complir la llei” la seguirà fil per randa: és Íñigo Méndez de Vigo, ministre d’Educació però també amb les funcions de conseller d’Ensenyament en aplicació del 155. Em provoca molta curiositat saber què farà si detecta aquesta il·legalitat i si, com a responsable de la Generalitat es presentarà un recurs a ell mateix davant dels tribunals. Si no ho fes, bo i sabent que aquest formulari se salta la llei, aleshores fins i tot se’l podria acusar de prevaricació.
En aquesta cursa per veure qui la té més curta (la visió integradora del català), el PP i Ciutadans han caigut, però, en una contradicció que també hauran de resoldre, o com a mínim explicar. Els defensors de la casella als fulls d’inscripció (per cert, proporcionalment més radicats a Madrid que no pas a Catalunya) esgrimeixen que això és per garantir la igualtat de tracte entre català i castellà perquè en cap cas –argumenten- una llengua pot estar per damunt de l’altra. De fet, s’escuden en les sentències del Constitucional que així ho recullen (i que inclou un dels articles tombats a l’Estatut del 2006 que anava en aquest sentit). D’acord. Però aleshores… si cap llengua pot tenir rang de prioritat (ni tan sols el català a Catalunya) com és que per ser funcionari de la Generalitat només s’exigirà el coneixement d’una de les dues? (i que curiosament és el castellà). On és aquí la llibertat d’elecció?
Dit d’una altra manera: si a partir del curs vinent els alumnes poden escollir en quina llengua volen estudiar, uns anys després, si volen optar a una plaça de funcionari de la Generalitat, tindran la mateixa opció de triar –en una casella- en quina llengua volen ser examinats? I la resposta, no sé perquè, s’assembla molt a les mateixes possibilitats que tens d’escollir la llengua amb què un jutge t’escriu una sentència a Catalunya.
