És ben fàcil que vostè tingui a la butxaca una targeta de crèdit amb el logo blau del BBVA. I ho és perquè sota aquesta marca han anat caient entitats de llarguíssima tradició a Catalunya, com les antigues Caixa Catalunya, Caixa Manresa, Caixa Tarragona, Caixa Manlleu, Caixa Sabadell i Caixa Terrassa. Totes elles són ara o bé una oficina tancada i traspassada o bé una més d’entre les tres mil que hi ha per tot el territori de l’Estat espanyol. Un creixement explosiu que va començar amb el nomenament de Francisco González, un amic de tota la vida de José María Aznar que el 1996 es va convertir, gràcies al dit índex del seu benefactor, en el màxim directiu d’Argentaria, la banca controlada per l’Estat.
A partir d’aquí, privatitzacions i absorcions fins fer de Francisco González un dels màxims dirigents de la banca espanyola. Amb tant de poder, González no ha tingut mai pèls a la llengua, especialment atacant l’independentisme català. A principis de l’any passat, el president del BBVA encara insistia en la insuficiència intel·lectual dels votants independentistes: “És una pena el que ha passat, perquè la independència ha confós els votants, prometent-los moltes coses inabastables, i ha frustrat les emocions de molta gent“. Pobres catalans, confusos i emocionals.
Fa uns mesos, Francisco González, de 75 anys, va jubilar-se comodíssimament. Ara, però, amb la molèstia de saber que el seu banc (el banc sencer!) ha estat imputat per suborn, revelació de secrets i corrupció en el fangar del cas Villarejo. Més o menys en el contorn, difús, que connecta l’Ibex amb les clavegueres de l’Estat… I em miro la targeta, blava però fosca, que, com un Dorian Gray bancari, havia estat una llibreta verda i de poble on s’anotaven els estalvis infantils dels nens de Terrassa.
