Quadre flamenc d’any nou

"Davant tanta excitació i feromona partidista, la societat civil ha de demostrar més maduresa que els polítics i començar a teixir una estratègia pels nous temps que venen"

La tornada postnadalenca ha estat bastant moguda. Ens hem menjat el tortell de Reis i ens ha tocat la fava de la investidura, amb una taula de diàleg que, més que sumar, ha dividit, encara més, l’independentisme. La jugada perfecta d’un règim, el del 78, prevista ja per Aznar quan vaticinava altiu allò de divideix i venceràs com a estratègia contra els catalans. A les xarxes socials l’espectacle és lamentable i les punyalades i insults creuats entre partidaris d’uns i altres donen ganes de tancar-les i seguir amb els torrons. Ni traïdors, ni hiperventilats. O hi som tots o la República s’allunya. I és que, a cada piulada d’uns, hi ha un article d’opinió més sectari i incendiari dels altres. Al final, no és més que una lluita caïnita per l’hegemonia, poder i relat, fruit de dos anys d’inacció del Govern i l’absència de crítica, autocrítica i assumpció de responsabilitats per incompliment d’aquell de la restitució a la constitució que va formar-lo. Això, i unes formes heteropatriarcals a l’hora de fer política contra les que cal lluitar si es vol bastir alguna cosa.

Diguem-ho ja: el President Puigdemont ja no pot tornar a ser-ho aquesta legislatura perquè ha renunciat a l’acta de diputat. D’acord, per ser veu al Parlament Europeu, però deixant sense rumb estratègic a tot un espai polític que s’esmicola i es debat entre el pactisme del peix al cove convergent de sempre i un Consell per la República que no aixeca el vol, i que potser hauria de presidir Clara Ponsatí per tal d’esdevenir aquella institucionalitat republicana, lluny de les urpes de l’Estat, que van predicar a l’hora de demanar la quota d’afiliació. Sumem-hi les barrabassades de la JEC i la inhabilitació del President Torra, la tèbia resposta institucional que ha tingut, amb la lamentable retirada i reposició de l’estanquera de Palau inclosa per part d’una ANC desmarxada, i adobem-ho amb un Vicepresident que es frega les mans i es veu assegut a la taula de Companys, enlloc de ser contundent i plantar-se davant les maniobres judicials de les clavegueres de l’Estat. Tot molt lamentable venint de l’octubre de 2017.

 

No confio gens en aqueta taula de negociació. Primer, perquè tinc memòria, i aquesta és imprescindible per entendre qui som, d’on venim i, sobretot, qui tenim al davant. Segon, perquè als nostres polítics els hi manca sentit d’Estat i els hi sobra por a la repressió i tacticisme electoralista. Tanmateix, la ciutadania, nosaltres, hem canviat aquella dignitat lluitadora del 15M i l’independentisme que ocupava carrers i places, els dos moviments destituents d’aquesta dècada que han fet trontollar la bastida del règim, per un acomodament pactista sota la bandera del diàleg i la justícia europea. La Transició reloaded. Ens hem cregut allò que diuen aquells que volen ser hegemònics i governar sense gaire soroll i, en realitat, el com pitjor, millor no és negatiu, com ens volen fer creure, és l’estratègia que combina memòria, sentit d’Estat, dignitat i lluita des del carrer contra el règim del 78, i és imprescindible per avançar. I sinó que li diguin a Rosa Parks, els insubmisos o els francesos que porten 37 dies de vaga per unes pensions dignes, amb el país paralitzat. Com pitjor, millor, sí, i com més desobediència, també. La resta, veurem.

Esperem, en unes setmanes, la proposta per exercir el dret d’autodeterminació, acabar amb la repressió de tothom i avançar en drets socials i ambientals en la taula de negociació pactada. Escepticisme constructiu. Endavant i sort. Previsiblement serà l’enèsim no de l’Estat, però fem aquesta vegada una fiscalització crítica i, mentre els despatxos tornen a fracassar, reteixim la unitat independentista, amb un moviment popular fort a fora, per preparar el proper embat rupturista. Al final, davant tanta excitació i feromona partidista, la societat civil ha de demostrar més maduresa que els polítics i començar a teixir una estratègia pels nous temps que venen. De res val criticar i conformar-se i deixar-ho tot en mans d’institucions i partits que, ja ho hem vist, no estan a l’alçada.

 

Comentaris