Pot ser no hi hagi res de més clar en tot Catalunya que el posicionament ideològic de Convergència pel que fa a la independència del país. Ho han explicat una i mil vegades; han pintat el seu pla amb tots els colors; han dit la seva de totes les formes diferents, per activa i per passiva, han descrit el que en pensen, però, tot i així, se’ls demana una definició més clara.
Sembla, però, que el pla o posicionament d’Artur Mas —ple de meandres i supòsits, de matisos i de prudències— no està del tot clar, no és un ‘blanc o negre’ ximplet; i per això, com que no és un SÍ o NO radical sinó amb pauses, amb olfacte possibilista, guiat per una brúixola independentista però atent a tots els interessos del país, se li retreu la seva manca de claredat o d’ortodòxia.
Perquè l’independentisme no és una religió: no és un dogma tancat i absolut sinó una manera de pensar dins un horitzó que apunta a l’autogovern sobirà, sense que les fases per arribar a aquest estiguin de tot clares —depenen d’una realitat canviant, una realitat social, política, econòmica, que fluctua—, perquè això no és ni un parenostre ni el Manifest Comunista, sinó política real.
Tots els que han viscut l’independentisme com un bell somni utòpic ple de maximalismes i d’absoluts emborratxats de poesia llibertària ens ha fet mal, han minat la nostra confiança.
Mireu la vergonya de la prohibició —promoguda per ERC— de veure la final del partit del mundial de futbol a les cases de colònies on els nostres nens passaven aquells dies calorosos. S’ha de ser molt barroer, molt mesquí, molt poruc; s’ha de tenir la roïnesa dels polítics soviètics dels anys més foscos d’URSS; sense considerar que, segons s’explica a la premsa internacional, a Somàlia Al-Qaida fa el mateix amb el conjunt de la població, tot perquè el futbol pot destorbar la puresa islamista d’una conjunt social que, atent al futbol, podria acabar simpatitzant amb Occident.
Al-Qaida ha fet morts, ha assassinat homes i dones només perquè els sorprenia mirant el campionat de futbol. ¿Volem semblar-nos a aquests radicals infantiloides? ¿Volem ser governats per aquest plegat de pocavergonyes que s’han de refugiar en la censura per a seguir donant corda al país? ¿Com l’Espanya més casernària no ha d’acabar odiant Catalunya —i dient penjament de tots els colors— si se’ls donen motius com aquests? Per favor! Una mica d’elegància! Això és un país, i un país sòlid no ha de témer ni sentències ni pilotes! (“Trabajadores de Albergues que han accedido a hablar desde el anonimato por temor a las represalias anunciadas por los responsables políticos“: represàlies! Vaja país democràtic que tenen en ment aquesta gent!) Quin fàstic! Quins cretins, sobretot perquè van imaginar la maniobra mai no se sabria! Per l’amor de Catalunya se’ls ha d’enviar a la banqueta! Hi ha amors que ofeguen, desprestigien, maten.
Volen portar —diuen— Catalunya a la independència, però temen La Roja. ¿Què serà el següent? ¿Treure els llibres en castellà de les biblioteques públiques? ¿Censurar tota opinió discordant? ¿Començo a fer les maletes, doncs? ¿Quina mena de república bananera seria una Catalunya independent governada per aquests impresentables? ¿Amb quina autoritat moral pots anar després a Madrid a demanar que no es retalli l’Estatut si tu a casa retalles la realitat als nens, només perquè tems que La Roja mini les bases d’una suposada puresa identitària?
Ara resulta que —per aquesta catèrvola de puritans, de milhomes que perden la força davant una samarreta vermella— Convergència s’ha convertit en una mena de cas misteriós o perillós, i tothom es trenca el cap en esbrinar —sempre amb estratègies poc elegants— si estem davant o no d’una força política independentista. És bastant sorprenent aquest èmfasi, aquesta demanda de claredat, aquest esperit inquisidor que només pretén expedir certificats de puresa, com si aquests fiscals fossin els únics en posseir la veritat idònia pel país.
¿Serà o no serà independentista Convergència? I vinga trencar-se el cap en aclarir un enigma pueril, bastant resolt per la història i per les definicions que segueixen donant els cappares del partit. Quin misteri, que es resol simplement llegint la premsa del dia!
És bastant vergonyós tot aquest sidral, aquesta demanda —una mal orquestrada maniobra de desgast— que els partits d’esquerra, principalment ERC i PSC, volen enflocar al partit que presumiblement agafi les regnes del país abans de final d’any.
Si ara ens poséssim, però, a analitzar què ha fet ERC amb la seva puresa independentista podríem entristir-nos bastant, ¿quina farsa han perpetuat amb l’excusa de la defensa incondicional de la bandera, deixant de banda l’assumpte del futbol? Han fet moltes coses malament: han volgut servir a dos amos i han malmès la seva credibilitat, la qual volen tornar a guanyar-se ara amb el fuet independentista contra l’esquena cada dia més ampla de CiU.
No se’ns pot exigir que combreguem amb rodes de molí simplement perquè es porta tatuat al pit un SÍ enorme a la independència.
Arriba el temps d’una responsabilitat majúscula. El canvi està arribant a marxes forçades, un nou panorama apunta en l’horitzó. Pot ser trigarem encara uns quants anys a veure un pas decisiu, però és imparable el procés que ens durà a un canvi de relacions amb Espanya. I això activat no per un independentisme de panfonteta sinó per un catalanisme sobiranista prudent i enraonat, meditat, obert, atent a la realitat —sigui la que sigui!— més que no pas a les belles consignes. Per això CiU posa com a primer punt a la seva agenda el concert econòmic.
