Punt i seguit

"Si en lloc de presó l'Estat espanyol hagués ofert un referèndum pactat, el debat seria un altre. Però no és així i per tant ara toca buscar una nova sortida"

Estem assistint aquests dies a l'alegria dels qui tornen a donar per acabat el procés. Ho fan per desena vegada des que va començar i sempre ho fan coincidint amb la ressaca d'un moment àlgid de l'independentisme. Manifestació de la Diada del 2012, eleccions al novembre, baixa CiU (obvien que en favor d'ERC i la CUP): el procés s'ha acabat. Acord pel 9N però amb doble pregunta: el procés s'ha acabat. Mas i Junqueras no es posen d'acord per anar junts a les eleccions: el procés s'ha acabat. Junts pel Sí guanya però sense majoria absoluta: el procés s'ha acabat. Mas fa un pas al costat: el procés s'ha acabat. La CUP no li vota els pressupostos a Puigdemont: el procés s'ha acabat. Puigdemont i Junqueras van per separat a les eleccions del 21-D: el procés s'ha acabat. I segurament pel mig em deixo altres situacions en què els enterradors oficials del procés (EOP) ja el donaven per mort.

 

Ara, amb les decisions de Mas, Forcadell, Mundó i Lloveras i sobretot amb les declaracions davant del jutge dels Jordis i de Joaquim Forn, els EOP parlen no només d'un nou decés del procés sinó que presumeixen de rendició o capitulació. Novament tornen a obviar que, com va passar puntualment el 2012, el 2014, el 2015 o el 21D, sempre se'n certifica la defunció quan el suport popular és més alt que en la situació anterior. Mai abans, més de dos milions de persones havien votat a favor de la independència. En aquest cas però, el de la rendició i la capitulació és un argument intel·lectualment més pobre, més injust i més mesquí. Estan parlant de rendició no perquè hi hagi hagut una patacada electoral de l'independentisme, no perquè hi hagi una crisi de lideratge, estan parlant de rendició perquè triomfa la repressió i no pas els arguments.

 

 

Si el 21D l'espanyolisme hagués aconseguit majoria absoluta i més vots que l'independentisme, evidenment es podria parlar (malgrat la distorsió del 155) d'un sotrac. I el respecte democràtic exigiria que l'independentisme reconegués la victòria de l'unionisme. Com que això aniria acompanyat de la dimissió d'aquesta generació de polítics, es podria parlar –llavors sí- de derrota, de final de trajecte i de retirada. Però no ha estat així. I fins i tot aplicant aquesta lògica es podria intuir una certa rendició si, per exemple, Forcadell renegués de l'independentisme des de la cadira de la presidència del Parlament. Però tampoc ha estat així: Forcadell no ha renegat de l'independentisme i en canvi sí que abandona el càrrec perquè el pugui assumir algú sense l'espasa de la presó al damunt.  I això mateix pot ser que ho facin els Mas, els Mundó i totes les persones que tinguin alguna amenaça a sobre. A mi em faria vergonya presumir d'una suposada victòria en una cursa en què al meu contrincant li han tallat una cama. Vergonya.

 

El procés ha tancat una etapa, sí. Com li passa a tot moviment històric, que no es fa en cinc minuts. I com sempre ha succeït des que va començar, l'independentisme s'està prenent unes setmanes que seran mesos per adaptar-se a la nova reacció de l'Estat espanyol. Si en lloc de presó hagués ofert un referèndum pactat, el debat seria un altre. Però no és així i per tant ara toca buscar una nova sortida. Una sortida que, com sempre, serà inèdita perquè el camí es fa caminant. I es farà sense els Mas, Forcadell o Mundó en exercici del càrrec per no suposar una llosa. Perquè, no sé perquè, no tinc la sensació que ni ells tres, ni Junqueras, ni els Jordis ni Forn hagin deixat de ser independentistes. És més: em temo que més aviat al contrari; que la seva injusta situació ha generat més Fachins que Borrells. Efectivament hi ha un punt en el camí. Però és un punt i seguit. I com tothom sap, la primera lletra que s'escriu després d'un punt i seguit és una majúscula.

 

Comentaris