Punt i a part

"L'afer Pujol, a més de posar en perspectiva la distància entre el discurs i la praxi en la Catalunya autonòmica, ens hauria de vacunar contra el xovinisme"

Com es diu a Nord-Amèrica en referència a la confiança que genera un polític, jo hauria comprat un cotxe de segona mà a Jordi Pujol i Soley. Més encara, quan aquest Nadal vaig visitar Europa, vaig cercar, activament , la seva participació en la meva conferència sobre la independència. Malgrat que el President Pujol no pogué fer-ne la presentació, va tenir la gentilesa de rebre'm al seu despatx del Passeig de Gràcia. La nostra trobada em confirmà la solidesa i sofisticació del Pujol intel·lectual –en el sentit més estricte del terme. Abans de sortir del despatx, el President Pujol desaparegué un instant per buscar una còpia del llibre "El caminant davant el congost", que molt amablement m'oferí com a present de comiat. Els pensaments continguts en el llibre, que reflecteixen l'evolució ideològica recent de bona part de la població catalana, romanen rellevants.

Com a conseller de polítiques públiques d'una administració independent, modelada segons el sistema Westminster –"Sí, Ministre" de la BBC– he tractat polítics de tots colors. Novells o bé veterans; liberals, conservadors i, també, socialdemòcrates. Sense voler emprar una apologia desmesurada, cap d'ells no ha estat capaç de deixar una petjada comparable amb la del President Pujol. Ara fa 16 anys, quan vaig ser becari al Departament de la Presidència al Palau de la Generalitat i malgrat no tractar-lo personalment més enllà de dues ocasions puntuals, Pujol demostrà una capacitat de treball encomiable. Mentre jo m'entretenia a investigar models de gestió per al Teatre Nacional de Catalunya o indicadors de gestió per als Mossos d'Esquadra, el President Pujol recorria el territori, derrotava parlamentaris i bastia les estructures d'autogovern que –encara que costi de recordar en el moment present– seran l'embrió d'un Estat català. Caldrà millorar-ne l'ADN.

El decebedor comunicat del President Pujol d'aquest proppassat divendres ha sacsejat els fonaments de la solvència de què gaudia davant un sector important de la ciutadania, incloent-m'hi a mi mateix. Més encara, la seva redacció genera més dubtes dels necessaris i, malauradament, dóna credibilitat a d'altres rumors persistents. Més enllà del presumpte testament d'en Florenci Pujol, seria devastador patir un degoteig de noves revelacions, especialment si tinguessin a veure amb l'enriquiment familiar gràcies a l'activitat política del President Pujol. Malgrat la quantitat ingent d'escàndols que afecten Espanya, en un context d'oberta hostilitat amb l'Estat espanyol, les confessions parcials serien contraproduents i atiarien el cinisme ciutadà.

L'afer Pujol, a més de posar en perspectiva la distància entre el discurs i la praxi en la Catalunya autonòmica, ens hauria de vacunar contra el xovinisme. L'any 2006 i en referència a l'Estatut, el President Pujol afirmà: "ens hem mirat i no ens hem agradat". Certament, un segon cop d'ull a la Catalunya autonòmica ens ha d'empènyer a assolir noves quotes d'autoexigència. Parafrasejant Espriu, el Govern i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) han d'actuar immediatament per salvar els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa i per seguir el recte camí. Quin sentit té CDC si no ha de servir per fer convergir esforços i esperances en un objectiu nacional?

 
 

Comentaris