Punt 4 (o el TC en el laberint)

"La resolució emesa pel TC sobre l'última declaració de sobirania del Parlament ja reflectia una incomoditat i feia un clam a resoldre aquesta mena de qüestions (polítiques) lluny de les instàncies judicials"

S'ha produït divisió d'opinions en el si del TC a l'hora d'admetre el recurs del Govern contra la decisió de la Mesa del Parlament de nomenar Puigdemont candidat a la Presidència de la Generalitat. No era el primer cop que hi havia dissensió en relació a Catalunya, com s'ha dit; de fet la més greu ja s'havia donat entorn a la sentència sobre l'Estatut, que va trigar quatre anys en arribar i on tres dels quatre vots particulars demanaven una mà molt més dura amb el text "pentinat" prèviament a les Corts. I fins i tot la resolució emesa pel TC sobre l'última declaració de sobirania del Parlament ja reflectia una incomoditat i feia un clam a resoldre aquesta mena de qüestions (polítiques) lluny de les instàncies judicials, perquè havia provocat una agra polèmica entre els partidaris d'utilitzar el tribunal per intentar solucionar el problema i aquells altres que creuen que fer-ho és fer-se'n part.

 

Cal recordar que el TC no forma part del poder judicial; és una instància jurisdiccional diferent, a cavall entre la realitat jurídica i la realitat política i al cap i a la fi, entre les seves funcions se li atorga, entre altres, la de controlar l'activitat del poder legislatiu. Tanmateix aquest control ha de ser sempre resultat d'una prèvia demanda (és el que s'anomena una justícia rogada), perquè si pogués parlar sense ser consultat, el seu poder seria omnímode i el valor de la sobirania parlamentària, quasi nul. Per això cal preguntar-se què ha succeït en aquesta resolució de resposta al recurs contra la candidatura de Puidemont, particularment en el seu punt 4.

 

En efecte, Moncloa recorria la decisió de la Mesa, i el TC, sense decidir si l'admet o no (perquè no es posen d'acord) diu en l'esmentat apartat que, mentre no decideix, s'estableix una mesura cautelar, que en el fons és molt més que això: que no pot haver investidura telemàtica ni per delegació (tampoc cap votació d'aquesta mena) i que la presencial, si el candidat manté ordre de busca i captura vigent, sols es pot produir prèvia autorització judicial. Per reblar el clau en els dos punts següents estableix la nul·litat de qualsevol acte que contradigui això i l'obligació d'obeir-la que té tothom i en particular els membres de la Mesa. La pregunta és si això és una mesura cautelar. De fet, entra en el fons de la qüestió per decidir que no hi ha més investidura que la presencial, la qual cosa és tant com dir que no existirà. O sigui, que políticament és el mateix que admetre a tràmit el recurs.

 

De nou el TC ha estat llençat al laberint del procés. Per un moment semblava que podria salvar la seva imatge, la independència d'uns i altres, perquè aquest cop tothom tenia clar (juristes, lletrats diversos, Consell d'Estat, bona part dels magistrats...) que el recurs no s'havia d'admetre. Per tant, negant la seva pretensió  al Govern espanyol, salvava la imatge de l'Estat de Dret a Espanya. Però no, la finalitat (potser políticament necessària per a l'Estat) d'aconseguir que no hi hagi una fotografia de Puigdemont investit de nou President arrossega el Tribunal i entorpeix encara més la possibilitat de salvar les institucions per al futur.

 
 

Comentaris