Tres anys ja des d’aquella brutal confessió a mitges amb la qual Pujol va dinamitar la seva obra i el seu somni d’esdevenir el pare fundador de la pàtria. Tot se’n va anar a fer punyetes, en un drama digne de Shakespeare, replet de tots els ingredients de les millors tragèdies: diners, mentides, poder, famílies, sexe… Després de tantes lliçons, tanta ètica, tanta moral i tant patriotisme, tot va quedar reduït a un grapat de cendres. En la seva megalomania, Pujol volia ser Catalunya, es veia a ell mateix com la personificació de Catalunya.
Tenia i té talla, fusta, això és indubtable. I una capacitat intel·lectual i política excepcional, de primera línia, capaç de jugar al mateix temps amb l’estratègia, la tàctica a curt termini i els jocs de mans quan fan falta. Homes i dones així, de gran estatura, els acabem veient com a providencials, figures gegantines que ens donen una gran tranquil·litat: les coses estan en bones mans, ells o elles sabran què s’ha de fer… L’admiració i la confiança, barrejades, sense esperit crític honest, porten a crear falsos déus. Les úniques crítiques a Pujol venien de l’antipujolisme, sovint per raons purament partidistes, sense cap mena de grandesa ni de generositat. Per reacció, enfortien el pujolisme providencial, el prestigi del gran home i la gran obra, mentre pel camí es perdia el bon i democràtic costum de criticar, dubtar, qüestionar…
Hi havia marge per a pocs matisos: o estaves amb ell o contra ell. En funció del seu pensament i de les seves maniobres polítiques es definia l’estàndard del catalanisme: només hi havia un sol camí i un sol profeta.
Tot això va desaparèixer un dia de juliol d’ara fa tres anys. Tràgic i decebedor, sens dubte, fins i tot per als que mai no hem estat pujolistes: el teníem per una altra mena de persona i, si el valoràvem amb honestedat intel·lectual, no podíem negar-li molts encerts i moltes virtuts. Però tot allò és ja història.
Hi ha qui té pressa a rehabilitar-lo, la mateixa que tenen els que volen esborrar-lo del mapa com si mai no hagués existit. No ens culpem, però, en excés: és el mateix que va fer ell, sempre, amb tots els seus adversaris polítics. Esborrar-los, radicalment i sense manies.
Voler erradicar la memòria de Pujol és pujolisme en estat pur. I voler rehabilitar-lo abans d’hora simplement no té sentit ni recorregut, en un país encara corcat per les misèries del 3%, no gens diferent a la Gürtel, i de la nissaga familiar que aspirava a regnar sense corona i a cobrar-se el patriotisme.
Però clar que hi haurà un dia, en el futur, per repensar i valorar la figura de Pujol amb una generositat no gens pujoliana.
Caldrà fer-ho, penso jo, en paral·lel a un procés similar amb Maragall i Tarradellas, els dos altres grans personatges que tanta ombra li feien. Entre el que representen ells tres -insisteixo, sense misèries partidistes- tenim l’essencial de la Catalunya de la segona meitat del segle XX, la que amb totes les contradiccions i dificultats del món ha recuperat la seva identitat, ha après a respectar-se, a reivindicar-se i a buscar el seu propi lloc al món.
Quatre eixos resumits en tres figures històriques: la dignitat del llegat republicà dels anys trenta, l’antifranquisme, el catalanisme i el barcelonisme. Amb tots els seus matisos, són els eixos que ens expliquen i que constitueixen la base del que podrà ser la Catalunya del futur, ja sense homes i dones providencials, sense profetes. Entre altres coses, gràcies al drama d’aquell dia de juliol, amb el qual va acabar una història i es van obrir les portes per fer net, per admetre les pròpies misèries i per posar els fonaments d’una república diferent, nova, a l’alçada dels millors somnis i lluny de les pitjors realitats.
