El president Jordi Pujol sempre diu que està “retirat” de la primera línia política i, de fet, oficialment, és així. Subscriu públicament allò que el president de la Generalitat diu o fa; les seves reflexions i opinions públiques, sempre interessants, no desentonen amb el discurs d’Artur Mas. I les seves intervencions privades també són molt calculades; deixa poc marge a la improvisació. Sap quin és el seu lloc. Lluny queden els seus 23 anys al capdavant del Govern de Catalunya.
Però tot i els seus 83 anys, Pujol està en plena forma; ja voldríem molts tenir el seu cap, memòria, experiència, coneixements i energia.
El 10 d’abril passat va venir a sopar a casa, a Sant Cugat, va ser una trobada amb un grup reduït d’amics. Puntualment a les nou del vespre va sonar el timbre de la porta. Uns minuts abans de la seva arribada vaig advertir a la resta de comensals que el president creix i millora a mesura que avança la nit. Sempre ha estat més àgil i despert de nit que de bon matí. I així va ser. De fet, havíem de donar el sopar per acabat a les 23.45 h, però ell no es va aixecar de taula fins gairebé una hora després. I això que l’endemà, a les 9 del matí, participava en una reunió del Patronat de la Fundació Cercle Tecnològic de Catalunya, a Barcelona.
Van ser quasi quatre hores escoltant Pujol. Molt de tant en tant, vam aconseguir colar-li alguna pregunta, tasca gens fàcil davant d’un home que gaudeix enraonant i recordant cites i fets en veu alta. Davant d’un polític que controla sempre el que vol dir.
La nit es va fer curta, però, maluradament, no puc escriure ni una sola línia de res del que ens va dir. Aquest va ser el pacte. I un pacte és un pacte.
Abans de marxar de Sant Cugat, i en agraïment per la nostra invitació, ens va obsequiar amb un exemplar del seu llibre El caminant davant del congost. Quan tot és difícil. I necessari, editat l’octubre de 2012 per Proa. Congost és un pas estret i pregon entre muntanyes. O, com dirien els castellans, un desfiladero.
Fins i tot ens va llegir part del seu discurs de presentació del llibre que va realitzar a l’Ateneu Barcelonès el 19 d’octubre de 2012: “Però finalment el camí, després de travessar un territori cada cop més esquerp ha anat a parar a un congost que si el superem pot ser que ens condueixi a una plana fèrtil i prometedora. Però que és perillós i difícil de transitar. I ara hi som al mig”.
Ens va recomanar especialment la lectura del pròleg que porta per títol “Història d’un llarg camí” de 25 planes. I també, és clar, la lectura de la resta del llibre, selecció d’alguns dels seus discursos i articles pronunciats o escrits des de l’abril de 1978 fins al juny de 2012.
Pujol, en el pròleg de l’esmentat llibre, en referència a la “demolidora” sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el març del 2012, escriu que davant la “tremenda escapçada” del text per part del Tribunal, “no hauria de sorprendre ningú que hi hagi cada cop més catalans que hagin deixat de tenir fe i confiança en Espanya. I que gent que durant dècades hem practicat una política des del catalanisme o el nacionalisme català, que amb tanta propietat es podia qualificar d’espanyolista, hàgim hagut de modificar molt a fons la nostra cultura”.
Pujol, doncs, justifica i argumenta en aquest llibre la seva travessia cap a la independència. Ell és el caminant. Diu textualment a la part final de l’article: “ja som al punt on un congost escanya el camí i, per tant, ens cal prendre decisions difícils i greus –que per a molts significaran un canvi de ruta, substancial i a voltes traumàtic–, cal deixar clar quins han estat des del començament el propòsit i la raó de ser d’una acció i d’un pensament. No en el terreny individual –que també–, sinó en el col·lectiu”. I Pujol afegeix: “Molts, i Catalunya en conjunt, necessitem poder reivindicar el moment en què molt probablement caldrà un canvi de ruta”.
I fent referència també a l’editorial publicat el 13 de juny de 2012 al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol (www.jordipujol.cat) que porta per títol “El que segur que és impossible” i que també recull el llibre El caminant davant del congost, Pujol diu: “El que Espanya vol i vol imposar és la residualització de Catalunya. El seu gradual esborrament. La seva pèrdua d’identitat i de capacitat de construir una societat de qualitat per a tots els seus ciutadans. Una evolució que ara creu que pot accelerar. I és el que fa”.
No he trencat el pacte, no he publicat res del que Pujol ens va explicar tot sopant. Només he fet referència a unes poques paraules seves que són publiques al seu esmentat llibre, una publicació que recomano llegir, sobretot a aquells que dubten o que, fins i tot, tenen clar que Catalunya no ha d’enfilar cap congost; una lectura per a aquells que pensen que el millor seria donar mitja volta i tornar cap a casa sense aventurar cap risc.
Aviat, si tot va com ha d’anar, abans d’acabar l’any soparem amb altres polítics de diferents partits que ja m’han confirmat el seu interès en acceptar la invitació i també el seu vistiplau perquè a posteriori publiqui part del que ens expliquin en aquestes trobades. Reunions semiprivades, doncs, que aniré desvelant de mica en mica a través d’aquest mitjà de comunicació tal com em vaig comprometre en escriure l’article “Junqueras, sopem?” publicat al Singular el 12 de desembre de 2013.
Per cert i, a tall de curiositat, a Jordi Pujol li vam cuinar cigrons, un dels seus àpats preferits. Uns cigrons amb polpets que estaven exquisits. I la prova és que el President va escurar el plat. No n’hi ha com tenir un bon cuiner entre els amics…
