Ahir van presentar el segon volum de les memòries del president Jordi Pujol. No en parlaré. Encara no he llegit el llibre. Però en faré un link via un altre que sí que he llegit aquests dies: Busque, compare y, si encuentra un libro mejor, ¡cómprelo! Los anuncios que se quedaron en nuestra memoria, de Sergio Rodríguez. Imperdible. Hi ha una franja d’edat que va dels vint-i-escaig als noranta i que vibrarà en fer-hi una ullada. Perquè d’allò que l’àvia en deia “la propaganda” n’hi ha molts que n’hem mamat molt. L’actual classe política també. De fet, massa i tot. Potser encara viuen en excés de hits del passat. Manca innovació a banda i banda de l’hemicicle català.
A can CiU, per exemple, la factoria Madí ha donat sobrades mostres d’agosarament en més d’una ocasió, però en canvi en els últims temps els ha agafat com melangia. Arriba la recta final de la segona legislatura del tripartit, i CiU ha decidit prémer el fre de la reivindicació. Ara volen centrar-ho tot en l’economia i punt. Es proposen “Superar la crisi, aixecar Catalunya”, i Déu me’n guard de dir que això és poca cosa. Ni el govern d’aquí ni el d’allà han encertat encara com encaminar-s’hi, i un rumb decidit en la direcció adequada ens vindria bé a tots. Però crisi a banda, el votant catalanista necessita d’altres estímuls. I concretament d’estímuls que sonin a nou, a solució real, i que facin vibrar. Això és el que va fer Jordi Pujol l’any 1980, precisament utilitzant l’eslògan ara calcar: “Aixecar Catalunya“. Però és que d’allò ja en fa gairebé trenta anys. Aquella propaganda ja va ser feta i va donar resultat en el seu moment. Igual com llavors es publicitaven a la tele bolquers Ausonia amb un hipopòtam gegant de color blau, o Dodots tot cantant “ni gota, ni gota”, o anti-polls “Filvit champú, Filvit mamà”. Però res de tot això ja no es fa, i a algun pacient lector fins i tot li sonarà a xinès.
I si bé és cert que a principis dels vuitanta es palpava una forta crisi, això a banda, el votant va donar el tomb i va optar per la novetat de CiU perquè aportava un aire fresc a l’escena política catalana i oferia una perspectiva “d’aixecament” que anava molt més enllà del factor econòmic.
Veurem en què consisteix “l’aixecar” de la CiU actual en un escenari molt advers. Pujol va posar-s’hi l’any vuitanta i els que van venir després. Ho va fer per exemple el 1984, quan van voler donar-li passaport polític esquitxant-lo de corrupció –a l’estil del que alguns estan pretenent ara amb la CiU d’Artur Mas via cas Millet–. I Pujol se’n va sortir. Com? Identificant els signes dels temps. I això com s’aconsegueix? Més d’un faria bé de buscar pistes en aquestes memòries acabades de sortir del forn, per veure si s’hi inspira. Però alerta! No per fer-ne còpia fàcil o esbiaixada, sinó per parar l’orella al dring d’aquella música que va fer triomfar Pujol l’any 1980. Ell es va proposar “aixecar” el país. Potser a dia d’avui més aviat tocaria ajudar a què tots plegats engeguéssim a córrer. En aquest sentit, sembla com si ara fa uns mesos un metge de Puigcerdà hagués llegit l’esborrany de l’obra. Però ja és a les llibreries. Qui vulgui que el compri, no tant per imitar com per innovar discurs a l’estil d’allò que en el seu dia va fer Pujol, provant de millorar-lo. Amb audàcia, sense pors, sense recels entre catalanistes i començant a guionitzar des de la cuina enteses de futur amb projectes de futur.
