Hi ha un espai subtil però contundent i sovint injust entre la imputació judicial i l’escarni públic. Aquesta frontera fa temps va desaparèixer en aquesta societat atabalada i indignada amb el llaminer espectacle de la corrupció política. Davant el virus de la corrupció, el mateix sistema genera anticossos, elements que atrauen i absorbeixen la ira ciutadana. A conveniència del sistema, evidentment, que fins i tot és capaç de reorientar la ira del carrer i aprofitar la seva energia. El procés català n’és un clar exemple. I el circ mediàtic organitzat al voltant de la família Pujol, l’orquestració perfecta.
Hi ha un pecat original. Sempre n’hi ha d’haver un. A la casa dels Pujol s’amagava una història econòmica fosca –o més d’una- que es va mantenir entre ombres durant molts anys. Avui, però, i després de dècades de silenci, aquell pecat sura vergonyosament en la superfície. Ves quina casualitat…
El pecat pel qual se’l jutja ara mateix, segons se’ns explica, consisteix en haver defraudat a la hisenda espanyola entre 3 i 4 milions d’euros. Estirant aquest fil de vergonya i tristor, la pilota amenaça de fer-se més grossa i estendre’s en xarxa per l’activitat d’alguns dels fills. Però en aquest judici, això és el que hi ha. I així l’hem vist. Un Pujol, en altres moments un símbol a Catalunya, apareix capcot, sota una pluja d’insults, i assegut davant d’un tribunal que l’interroga en castellà. No se sap si resulta més cridaner que el tribunal li parli en castellà o que Pujol, previsor, es deixés el sonotone a casa.
En qualsevol cas, l’objectiu està aconseguit amb escreix. Pujol tocat, gairebé enfonsat, declarant davant d’un tribunal que li parla en castellà, empetitit rere una taula enmig de la solitud d’una sala i administrant amb gasiveria les suposades proves de la seva innocència. Per si no havia quedat prou clar, el vídeo amb la declaració va arribar a les redaccions tan bon punt va acabar la vista. D’això se’n diu una justícia transparent i, sobre tot ràpida, si més no a l’hora de repartir vídeos. Però, justa?
La casualitat va permetre que tot plegat es produís el mateix dia en què Podemos ens descobria la bona nova que la família Botín no forma part de la casta. Aquesta família, que se’ns havia presentat com tot un monument d’allò que s’anomenen les elits extractives, la mateixa família que tenia amagats a Suïssa, no dos ni tres, sinó més de 2.000 milions d’euros, pels qual van haver de pagar a Hisenda 200 milions quan van decidir regularitzar els diners fa tres anys, el clan que liderava aquell Don Emilio que es passejava a gust per la Moncloa dictant decisions al govern… Doncs, no són casta, perquè contribueixen al benestar social, segons Podemos. Ja se sap que les curses de F1, relaxen les masses, com en altres temps ho va fer el circ romà i això és d’agrair. Sobre tot, quan les masses estan tan esvalotades.
