“1- Per aprofundir en l’autogovern i l’assoliment de màxima sobirania nacional de Catalunya. 2- Per incrementar la identitat nacional i el sentiment de pertinença de tots els catalans. 3- Per intervenir activament, i si és possible positivament, en la política europea i espanyola. 4- I (no necessàriament en últim lloc) per defensar per sobre de tot, els valors de l’humanisme, del creure en les persones”. El ressò del pare, indefugible.
Jordi Pujol, a vegades, pensa sobre la política jugant a posar-se en el batent de la porta. Com si pogués desenganxar-se de la seva condició de líder. Assaja de parlar de la política alhora des de l’autoritat de patriarca experimentat i des de l’aparent llunyania del mestre de moral. Una acrobàcia que resulta tan atractiva com equívoca i ben discutible. L’últim gran exercici d’aquesta mena que Pujol va fer en el seu últim mandat va ser la conferència “Defensa i elogi de la política. Grandesa i misèria de la política”, pronunciada al auditori de la Pedrera la tarda del 4 de juny de 2002. Allí no va eludir l’assumpte més candent que sempre travessa la mirada exterior sobre la seva família, l’equip de la seva vida, recordem-ho: “Hi ha qui ho atribueix [la poca consideració que té la gent pels polítics] a la corrupció. Però de corrupció n’hi ha hagut sempre. Sempre s’ha dit “el poder corromp”. Més, o menys que ara? Jo crec que menys, perquè ara hi ha molt més control. De l’oposició, dels mitjans de comunicació, de la societat en general. La corrupció era menys esventada als quatre vents. I era més assumida per la gent. (…) I les acusacions de corrupció, de vegades amb base i sovint sense, són una de les municions preferides en la competència política. (…) [Els mitjans] tenen l’obligació, per exemple, d’analitzar com és que tan i tan sovint, de fet la gran majoria de les vegades, les acusacions que uns polítics escampen contra un altre polític valent-se de la difusió mediàtica – allò que abans deia del pim-pam-pum – finalment quan arriben al jutge, o abans i tot, queden en no-res”. De què parla Pujol? De la família? Del partit?
L’estiu de 1997, el jutge encarregat de l’anomenat Cas Casinos, de finançament il·legal de CDC, va afirmar que no hi havia hagut delicte ni d’apropiació indeguda ni de falsedat en document mercantil i va arxivar el cas. Segons el magistrat Ramon Gomis, hi va haver finançament del partit de Pujol amb fons desviats de Casinos de Catalunya, però aquest fet no constitueix delicte. El jutge va esgrimir un auto del Tribunal Suprem, de 1995, sobre el cas Filesa, de finançament il·legal del PSOE: “En el dret penal vigent no existeix el delicte de finançament il·legal o encobert de partits polítics”. El magistrat va notar que les consideracions morals i polítiques que es deriven del finançament irregular queden fora de la competència judicial.
El 18 d’abril de 2002, en una entrevista al programa “Bon dia, Catalunya”, de TV3, Pujol va sortir al pas dels atacs de Maragall sobre irregularitats i corruptel.les en les quals podria haver implicats familiars de president. “Tinc la consciència tranquil·la – va afirmar el patriarca -, ningú ha estat tan burxat com jo i sempre se n’han sortit sense res”. El líder de CiU va insistir en què mai s’havia pogut demostrar res i va preguntar-se: “És que els meus fills no poden treballar en qualsevol empresa?”. Per la seva banda, Mas va afegir que quan Maragall era alcalde de Barcelona “van passar coses” i va acusar el president del PSC d’haver “promocionat” familiars seus.
L’endemà, el líder socialista contratacava i assegurava que determinades situacions havien creat “alarma social”. Segons Maragall, “a Catalunya tothom suposa que hi ha corrupció. Hi ha dibuixos, hi ha acudits, informacions tretes de fonts judicials, però és molt difícil dir-ho en veu alta perquè han de ser els jutges o les comissions d’investigació els que ho facin”. En una entrevista a la cadena Ser, el 30 d’abril de 2002, amb el periodista Iñaki Gabilondo, Pujol va voler tancar la polèmica i va denunciar que ell i la seva família eren objecte d’una persecució sistemàtica: “Hace veintidós años que algunos sectores políticos y mediáticos no hacen más que ver si nos pueden cazar, a mi y a toda mi familia, en cuestiones de este tipo. Veintidós años que gente muy competente, gente muy bien documentada, gente con todos los recursos está intentando ver si me destroza a mi y a mi familia desde este punto de vista. Veintidos años y todavía no lo han conseguido. (…) Esto es una vergüenza de la cual algun sector político y mediático es responsable“.
Quasi deu mil persones van assistir, el 6 de maig de 1990, al míting que Pujol va protagonitzar a l’antic mercat del Born, per celebrar els seus primers deu anys al capdavant de la Generalitat. Allí va proclamar: “el nacionalisme català serà ètic o no serà”. El patriarca va afegir que “hem procurat actuar des de l’honestedat. I Déu sap que m’agradaria que ho haguéssim aconseguit”.
Potser tot plegat pren una nova, inusitada, claror, si es llegeix atentament la dedicatòria que Jordi Pujol va posar al seu primer llibre, que va circular molts anys clandestinament, Des dels turons a l’altra banda del riu (escrits de presó) (Barcelona: Pòrtic, 1978):
“A la Marta.
A en Jordi i a l’altra Marta.
A en Josep, a en Pere i a l’Oriol.
A la Mireia i a l’Oleguer.
Que no voldria que fossin víctimes de la meva dèria, que també és la seva, i als quals en el grau que ja n’hagin estat, els en demano perdó”.
(Llegeix la primera part)
(Article publicat a Diari de la desconnexió)
