Pujol contra Pujol

"La figura del president Pujol tindrà un lloc destacat, el lloc que es mereix, a la història d'aquest país"

Som així. Només han calgut cinquanta línies de comunicat perquè, a ulls de molta i bona gent, i en boca dels professionals de la política més carronyera, l'honorable president Pujol es convertís -simplement- en el defraudador Pujol; en un lladre; en un miserable; en un mentider. De la nit al dia, l'home respectat per catalanistes i no catalanistes ha esdevingut un ser marcat, etiquetat, molest, rebutjat. Destinat a divagar per les tenebres fins que la seva ànima expiï tots els pecats terrenals. Diuen que la seva família s'ha enriquit gràcies a la política; que el seu fill gran ha estat en negocis nets i no tan nets; que tots van constituir una trama per fer-se rics. Ho diuen, però caldrà demostrar-ho. De moment, solament tenim clara una cosa, que Jordi Pujol i Soley ha reconegut que feia 34 anys que tenia diners dipositats a l'estranger que no havia regularitzat a la Hisenda espanyola. Tot i que ara sembla que Pujol sigui el màxim defraudador de la història, i que això li hagi provocat la pèrdua de tots els honors i distincions, caldria recordar -no per minimitzar res, al contrari, solament per fer justícia- que podríem trobar una llista prou llarga de banquers, empresaris, polítics, esportistes o artistes que tenien diners distrets a l'estranger, és a dir, no declarats que van haver de declarar a contracor. I aquests grans banquers, grans esportistes, grans artistes o grans empresaris no els han humiliat, escarnit i lapidat públicament.

Llavors, per què s'ha fet amb Pujol? En primer lloc, és important dir que davant de la justícia, Pujol no pot tenir cap privilegi que no tingui un altre ciutadà. I si ha defraudat que la justícia dicti la sentència que es mereixi. Però, per què l'acarnissament contra Pujol? Indubtablement, el president Pujol té una figura polièdrica que significa moltes coses: la pedra que va impedir l'hegemonia socialista somniada per Joan Reventós i el PSC; l'home que sintonitzava per igual amb catalanistes i no catalanistes; catalans i no catalans; rics i humils cosa que el convertia en líder; el dirigent que va fer créixer el sentiment de nació catalana, potent i respectada, dins i fora del país; el polític capaç de parlar amb els líders mundials (amb el seu propi idioma) en nom de Catalunya; el representant d'una classe social que no sorgeix de la burgesia catalana, ni de la intel·lectualitat progressista que és capaç de situar-se al centre sociològic de la nació; el visionari que construeix un partit polític (CDC) del no res i el converteix en la principal formació del darrer mig segle... És evident que amb aquest perfil, Pujol era un personatge incòmode.

Els eterns adversaris i molts enemics de Pujol han trobat, per fi, l'ocasió de passar-hi comptes i fer-li pagar tant anys de ràbia, enveja i frustració. I, humanament, és explicable.

Però, i els seus? El que més sorprèn és que els seus, els que són hereus de la seva trajectòria, no sàpiguen destriar el Pujol que tenia diners no declarats a l'estranger, del President Pujol. L'obra de govern de Jordi Pujol, el 126è president de la Generalitat de Catalunya, hi és i per més que es vulgui no es podrà esborrar. La construcció de la Catalunya moderna, les estructures de país, la projecció exterior, la vertebració interna i la cohesió social són mèrits de tots els catalans però se suposa que també de la persona que l'ha liderat durant 23 anys. Per què hi renuncien? Pujol va agafar el relleu de Josep Tarradellas, l'home que va mantenir la flama de la Generalitat Republicana a l'exili. Però aquella Generalitat que li va traspassar Tarradellas era només un nom, un edifici i un càrrec, el de president de la Generalitat; res més. El país ha de renunciar a tenir memòria històrica? No pot reconèixer a la persona que ha estat l'arquitecte principal de l'autonomia actual? Es pot permetre tenir amnèsia nacional? No. Clar que no.

És comprensible la decepció de moltes persones en observar que aquell líder íntegre, decidit i lluitador és una persona amb febleses en forma de diners no declarats a l'estranger. Però el Pujol president té dret a lluitar contra el Pujol evasor. Pujol lluita contra Pujol. De moment, el Pujol president defalleix davant el Pujol evasor. Però quan la fal·lera per afeblir el país es debiliti; quan Catalunya camini cap un cantó o cap un altre; quan la figura de Jordi Pujol i Soley no sigui tan atractiva per debilitar el sobiranisme, l'independentisme i per ensorrar la moral dels catalans; quan el xoc entre el que aspira un ampli sector de ciutadans de Catalunya i els que s'hi oposen sigui passat, la figura del president Pujol tindrà un lloc destacat, el lloc que es mereix, a la història d'aquest país. Amb una part del seu honor tacat, sí, però amb un reconeixement indiscutible. I a les portes de la Diada Nacional de Catalunya, de l'11 de Setembre de 2014, val la pena no oblidar-ho.

 
 

Comentaris