Pujol, causa general?

"Els uns i els altres van acusar l'expresident de la Generalitat de ser un lladre"

Hi ha dos fronts que han volgut convertir el frau fiscal que Jordi Pujol ha confessat públicament en una causa de més llarg abast. En una causa general. El primer es va expressar divendres al parlament a través de dos sigles polítiques coincidents nacionalment: el Partit Popular i Ciutadans. Els uns i els altres van acusar l'expresident de la Generalitat de ser un lladre. "Vostè va induir el crit Espanya ens roba –li va retraure Alícia Sánchez-Camacho–, i ara ja sabem qui ens robava". L'estratègia dels uns i els altres té intenció de sinècdoque abrasiva. No és només Pujol, és tot el "nacionalisme" –el nacionalisme català, no cal dir-ho– qui roba, emparat sota la pàtria i l'estelada. Per això, Albert Rivera proclama una vegada i una altra que no som davant "el cas Pujol", sinó "davant el cas Convergència". Amb un cinisme desbocat, el líder de Ciutadans va tranquil•litzar divendres passat l'expresident de la Generalitat perquè la brutícia no recau només sobre les seves espatlles, sinó sobre les de tots els dirigents del seu partit.

La causa general del Partit Popular és contra el nacionalisme –català, no cal dir-ho– i contra l'independentisme. El frau de Jordi Pujol ho empastifa tot, desvela les maldats inherents al catalanisme i deslegitima qualsevol reivindicació sobiranista.

En aquestes dues generalitzacions no importa gens que dins Ciutadans mateix hi hagi hagut dos casos flagrants de frau fiscal: els de Jordi Cañas i el de Javier Nart. El compte reconegut a Suïssa i que, segons l'eurodiputat, va obrir el seu pare "per evitar l'extorsió d'ETA", desperta els mateixos dubtes que els de la família Pujol a Andorra. Si una història és poc creïble, l'altra encara més. En el cas de l'exdiputat Cañas, l'acusació de frau a què ha de fer front va implicar la seva dimissió. Una dimissió, però, que es va fer efectiva sense explicacions ni compareixences parlamentàries. Pel que fa al Partit Popular, és curiosa l'alteració de la seva presidenta a Catalunya, quan representa la força política amb més dirigents inculpats per corrupció en tot l'Estat. I amb un extresorer en presó preventiva que ha acabat acusant tots els dirigents del seu expartit de finançar-lo il•legalment i de cobrar sobresous en negre.

No es tracta de contraposar unes conductes amb unes altres. De jugar al "I tu més". De tapar un frau amb una pila de corrupcions. Només sorprèn que Ciutadans i el Partit Popular intentin generalitzar els pecats de Jordi Pujol a tot l'independentisme. Si s'apliquessin la pròpia estratègia, Espanya i els espanyols quedarien descartats per a qualsevol actuació col•lectiva. L'Estat s'hauria de dissoldre per insolvència moral. Si els catalans han de ser tutelats necessàriament i per sempre perquè tenen dirigents polítics immorals o corruptes, per la mateixa regla de tres els espanyols no poden tutelar ningú i no haurien d'anar sols pel món sense companyia colonial.

El segon front té una altra connotació ideològica. El van formar els partits de l'oposició situada a l'esquerra, que van voler enramar el frau confessat per Pujol a tota una època, al seu govern i al seu partit. Afirmen tots aquests partits, des d'Esquerra fins a la CUP, passant pel PSC i Iniciativa, amb més o menys intensitat i graus diferents de vehemència, que, més que frau familiar, Jordi Pujol amaga una enorme xarxa de finançament irregular, el de Convergència, a recer del qual es van beneficiar els membres de la seva família. Aquesta generalització embruta i deslegitima tota una època. I tal com va afirmar el mateix expresident, si tot això va anar així, no se n'escapa ningú. O no se n'escapa gairebé ningú. Perquè gairebé tots hi van ser i la van tolerar d'una manera o una altra. Si el president Maragall tenia proves concloents del "3 per cent", les hauria d'haver portat als tribunals. O a la llum pública. Sovint tot quedava en insinuacions. O en la filtració de dossiers contra als rivals polítics que gustosament publicaven els diaris amics. Uns dossiers que empastifaven però no resolien res. Per no parlar dels que van crear, sempre presumptament si juguem a aquest tauler de l'oca, xarxes pròpies de finançament il•legal i de corrupció. O no tan presumptament en el cas del PSOE i el PSC.

És possible que sí. És possible que l'etapa que ara es tanca no hagi estat la millor. És possible que cap país ni cap sistema democràtic al món sigui immaculat. És possible també aspirar a reduir al màxim la corrupció suau, la que finança partits. Però també és necessari, per saltar etapa i salvar situació, reconèixer els aspectes positius que ens han portat a un grau més elevat d'exigència. I cal denunciar els farsants que, sense gens d'humilitat i amb una arrogància insultant, només tenen ulls crítics per als altres.

 
 

Comentaris