No crec que sigui cap sorpresa dir que els meus fills juguen en castellà. Molts pares s’hi reconeixeran en aquesta frase. A casa, a l’escola i a casa dels avis tothom els hi parla en català i ells, el 90% del dia, no fan servir cap altra llengua. Ara bé, quan juguen a ser super herois, pilots de carreres o astronautes es comuniquen en un castellà més o menys precari. Deu ser fruit de l’adoctrinament independentista que els fan a les escoles. Els expliquen, suposo, que per ser un bon català s’ha de ser seriós i, per tant, el tema dels jocs i l’esbarjo es fa en castellà per incentivar la nostra sobrietat genètica.
Som, fins a cert punt, inconscients de l’enorme oferta d’entreteniment en castellà que reben els nostres fills. El canal de Disney, el canal públic en castellà i Boing, del grup Mediaset. Això si no teniu tele de pagament. Si esteu subscrits a Movistar Plus multiplicareu l’oferta per 3. Això sense comptar la quantitat de vídeos en castellà que podeu trobar a la xarxa. Pràcticament tots els youtubers fan servir el castellà malgrat que una bona colla són catalans. A més, per acabar d’arrodonir el panorama, he detectat que els meus fills abandonaven el Club Súper 3 a mesura que es feien grans. No sé si respon a una política del propi format o als productes que emeten però s’hi han desenganxat.
És llei de mercat. No és dolent en sí mateix, ni és un drama i ni tan sols proposo una solució perquè no sé si en cal una. Però és una bona pista per entendre l’estat de la qüestió. Per assumir que si aquí també parlem el castellà a cap empresa li fa puta falta fer coses en català. Que si les coses són millors en castellà no perdrem el temps amb coses pitjors per patriotisme. Que si els nens volen fer-li dir al Batman “Pújate al Batmóvil!” no ens farem mala sang. Que no perdem el temps amb articles com aquest perquè podem tenir un estat propi i tres idiomes. Però, això sí, guardeu tot el que he dit per quan algun desgraciat us torni a parlar d’adoctrinament als nens catalans.
