Des de la seva restauració -el 17 d’abril de 1931- fins ara, la Generalitat de Catalunya ha passat gairebé la meitat del temps a l’exili. El Molt Honorable Josep Irla, per exemple, no va trepitjar mai Catalunya com a president i fins i tot les seves restes mortals van tardar trenta-tres anys a poder ser enterrades a Sant Feliu de Guíxols, el poble on va néixer. El seu successor, Josep Tarradellas, va passar gairebé tota la seva presidència a França, amenaçat per les autoritats espanyoles.
Ara mateix, la Generalitat porta dos mesos i mig escapçada i governada des de Madrid per persones que basen aquesta autoritat en la força, no pas en el sufragi dels catalans expressat al Parlament de Catalunya. Al contrari, els ciutadans d’aquest país han reiterat -en les pitjors condicions imaginables dins d’una democràcia formal- que volen ser governats pels representants polítics que el règim de Madrid manté empresonats o forçats a l’exili.
Catalunya és una nació acostumada la resistència, que reconeix -oficialment i socialment- el sacrifici dels governants que van patir repressió violenta i persecució judicial en algun dels molts moments en què qualsevol règim espanyol va atacar les institucions catalanes. Ara, simplement, torna a comptar el rellotge de l’exili. Una vegada més. Però la legitimitat és exactament la mateixa.
