Puigdemont, president de la República Catalana

"Espanya està a Europa i, amb Europa, l'oligarquia reaccionària ha d'anar amb compte. Ja no es pot bombardejar Barcelona cada 50 anys"

La confusió dels últims temps dificulta un judici serè sobre el procés independentista i la reacció espanyola. El primer es manté en condicions molt difícils d'inseguretat jurídica, hostilitat política, coacció econòmica i linxament mediàtic. Pot semblar un miracle i molta gent se sorprén de què encara no hagi perdut força, no s'hagi desmoronat i els seus dirigents segueixin units en la tasca d'implementar la República Catalana que va ser votada un 1 d'octubre i solemnament proclamada el 27 del mateix mes. I que segueixin units tot i la iniqua i il·legal repressió de què són objecte.

 

La reacció espanyola està dins de l'estricte tradició reaccionària, oligàrquica i nacionalcatòlica, que ja no es limita als neofranquistes del PP i Cs sinó que acullen també al PSOE de tot cor i mig Podemos que serà sencer quan es tracti de Catalunya no en unes eleccions catalanes sinó en unes legislatives espanyoles. Tots a una Fuenteovejuna contra Catalunya. Catalunya ha fet realitat el somni de la pseudoesquerra claudicant espanyola de tancar la transició. El PSOE suma els seus vots als del PP i Cs per impedir que s'investiguen els crims del franquisme, el més assenyalat de tots, el genocidi. Un partit socialista protegint i amparant als qui van assassinar a desenes de milers dels seus.

 

Espanya no té remei ni la seva classe política el menor interès en trobar-lo. Els hi va bé com està i, a canvi d'ignorar a Catalunya i avalar la dictadura del 155 de la banda de lladres, tolera i dona suport perquè un govern en minoria parlamentària segueixi robant al seu propi poble, als aturats, als joves, als dependents, a les dones, als pensionistes. Així es conviu amb un règim de corrupció i delinqüència organitzada que fa una causa comú amb els seus beneficiaris a compte de Catalunya. Espanya és avui un oligopoli reaccionari i una teocràcia tercermundista, recolzada per tres quartes parts de la classe política, como ha demostrat la inundació de "beaterío" que ha patit el país en la setmana de Pasqua. El de sempre.

 

I, com sempre, estan disposats a tot. Però avui hi ha una important diferència. Catalunya no està sola davant del feixisme espanyol (variant pepera o socialista), de l'exèrcit espanyol, del poder econòmic espanyol, del poble espanyol del "a por ellos". Espanya està a Europa i, amb Europa, l'oligarquia reaccionària ha d'anar amb compte. Ja no es pot bombardejar Barcelona cada 50 anys. Avui hi ha moltes quiexes a Catalunya sobre la passivitat europea davant l'atropellament espanyol, però només fa falta imaginar què hauria passat si Espanya no estigués a la UE. Només amb la seva presència, la UE obliga als franquistes del govern i a l'oposició a dissimular.

 

Però ni això saben. Creuen que, amb la dictadura del 155, aconseguirien allò que no han aconseguit: la desunió, la claudicació de l'independentisme. El govern i els seus servidors del PSOE, dels mitjans, de l'empresa, de la judicatura, etc. estan també sorpresos que el procés català no s'hagi trencat. Creuen que tot el món és com ells, que haurien abandonat la causa perquè no creuen en ninguna. 

 

No saben on s'han ficat. El seu despreci pel poble espanyol al que tiranitzen sense problemes els cega fins l'extrem de no deixar-los veure les diferències abismals amb el poble català. El procés no es pot parar perquè no depèn dels polítics, ni dels partits, ni de les institucions, ni tan sols de les organitzacions socials. Depèn de la voluntat del poble català que, al veure els seus representants electes segrestats per uns jutges prevaricadors al servei d'uns polítics delinqüents, encapçala ara el moviment. És el poble el que ha donat el pas definitiu endavant amb l'autoorganització espontània dels CDR i la coordinació de la resistència pacífica a la dictadura del 155, el neofranquisme colonial de l'oligarquia de sempre i els seus servidors socialistes.

 

 

D'aquí que el bloc del 155 estigui intentant a tota costa criminalitzar l'acció dels CDR amb el fi d'atribuir-los una violència que no està en els seus actes (sinó, en tot cas, en l'acció de les forces i cossos de seguretat de l'Estat d'uniforme o com agents provocadors inflitrats de paisà) ni en el seu projecte ni en la seva mateixa constitució perquè no són una altra cosa que formes d'autoorganització pacífica dels barris per resistir la invasió espanyola

 

Necessiten que hi hagi violència als carrers de Catalunya perquè així el jutge Llarena deixi d'inventàr-se-la i pugui condemnar per rebelió a uns innocents i, de pas, emportar-se per endavant a la presó a desenes, centenars, potser milers de membres dels CDR. No se n'adonen que és un projecte impossible. 

 

La violència ve descaradament del costat espanyol. Legal, il·legal, política, policial, mediàtica, econòmica, de tot tipus. I tot inútil. 

 

Espanya no pot retenir Catalunya sense excluir-se (ja del tot) del si de les nacions civilitzades. La República Catalana, encara que en circumstàncies difícils, és ja un fet i Carles Puigdemont, també en circumstàncies molt difícils, el seu legítim president.

 

Comentaris