Puigdemont, però no només

"L'actiu principal de Carles Puigdemont és que ha encapçalat l'única estratègia guanyadora, ni que sigui parcialment"

Darrere de la major part dels enfrontaments interns de l'independentisme hi ha un nom: Carles Puigdemont. Que se m'entengui bé, no és que Puigdemont sigui l'únic instigador de les hostilitats, potser ni tan sols n'és el principal, però la seva figura ha esvevingut un tòtem central i inevitable de la política catalana. Va guanyar les eleccions -dins del camp sobiranista- contra pronòstic i amb molt pocs recursos i, al final, ha acabat adquirint un prestigi indiscutible entre les bases socials que van fer possible tant la jornada històrica de l'U d'Octubre com la victòria electoral del 21 de desembre.

 

L'actiu principal de Carles Puigdemont és que ha encapçalat l'única estratègia guanyadora, ni que sigui parcialment. Gràcies a l'acció judicial de l'exili, a hores d'ara Llarena i el Tribunal Suprem han entrat de ple en el ridícul i l'Estat, per primera vegada, mostra símptomes clars d'una divisió incipient entre falcons i coloms. Madrid és un membre conflictiu dins de l'espai judicial europeu i comencen a sorgir brots d'autoritarisme euroescèptic impossibles d'amagar.

 

 

Tot plegat ha dotat Puigdemont d'un capital polític molt gran, que ha d'administrar amb prudència. Unitarisme i transversalitat són, segurament, la fórmula més eficaç -i en això té raó el president a l'exili-, però un moviment tan divers com l'independentisme tampoc no suportaria un hiperlideratge com el que semblen plantejar alguns dels seus seguidors. La rauxa, per guanyar, també necessita una dosi de seny. I això és el que ha faltat últimament al Parlament.

 

Comentaris