Deia el President i General Eisenhower que els qui avantposen llurs interessos als seus ideals més d’hora que tard acaben perdent ambdues coses. Avui, a Catalunya l’independentisme es troba davant la disjuntiva de ser conseqüent amb un relat referendat pel poble, escollir Carles Puigdemont com a president i continuar avançant vers la independència; o de l’altra, abaixar els braços com pregona un suposat i fosc realisme, encomanant-se més al diable que a Déu i acceptar el statu quo espanyol i posar fi a l’horribilis 155. Això darrer, alguns que no cal anomenar fidels adoradors de la santa innocència, de ben segur que ho agrairan; però el que no sembla segur és que ho agraeixi el poble que, no ho perdem de vista, va votar majoritàriament independència amb totes les seves conseqüències a les darreres eleccions. La pregunta que cal formular és la següent: cal respectar en democràcia la voluntat de la gent?
És obvi que la situació, amb presos i exiliats de per mig, no és agradable per ningú, d’aquí que un càlcul de risc més prudent i objectiu de les conseqüències d’iniciar un procés vers la independència s’ha trobat, durant tot aquest temps, molt a faltar. Tanmateix, alguns dels nostres polítics no semblen encara conèixer la natura venjativa i petulant de les institucions d’un estat com l’espanyol, que veient-se acorralades o posades en qüestió, lluny de fer qualsevol exercici d’autocrítica, inicien una fugida cap endavant, com aquell que s’ho juga tot al vermell o al negre amb una ruleta que aviat pararà de donar voltes. La tranquil·litat espanyola és que aquest joc irreflexivament l’ha practicat en repetides ocasions; el seu neguit és que la ruleta, a voltes, esdevé russa i els acaba decapitant. Tots els països tenen defectes congènits arrossegats en el temps i a Espanya, explicava un franquista com Díaz Plaja, fatxenderia i enveja assoleixen resultats superlatius. Políticament la seva traducció és la manca de pragmatisme i un exemple, per gaudi independentista, n’és l’estatut del 2006. El gran davant del petit ha de ser sempre el magnànim i ells clarament no ho han estat.
Aquests dies he sentit dir que investint Puigdemont el primer acte sobirà català es materialitza davant d’un estat, que lluny encara de ser mort o trinxat, perd papers i coherència com aquell que perd bous i esquelles o llençols i flassades a les bugades. Probablement aquesta sobirana afirmació sigui certa, com ho és que l’independentisme si vol créixer i esdevenir clarament majoritari ha d’esdevenir constructiu i proactiu i no pas resistent, diguem-ne desobedient, i reactiu, això darrer per mesell. L’autonomisme, he afirmat en moltes ocasions, ha empetitit les mires dels nostres líders i, convindrem, que sort n’hem tingut de la gent per fer possible aquest ingent i vast avenç vers la independència. Els polítics que escarnien les consultes per la independència titllant-les de “frikades” que vegin on som ara. El Rock And Roll continua i així queden moltes guitarres per cremar i moltes carreres polítiques, si no estan a l’alçada, per ser també cremades. Darrerament hem vist exemples. La nostra força és disposar de molta gent per apuntar-se al carro i esperem que els nostres líders, hagin après a comportar-se com a estadistes i no pas com a encarregats de Can Sant Jaume, tot plegat per repartir-se, com gallines qualsevols, quatre engrunes autonòmiques.
En una hora on planen molts dubtes, ens calen grans dosis d’unitat i resiliència per seguir fent brollar les enormes contradiccions d’un estat que trontolla i que, com sempre renuncia, a preguntar-se per què. El capteniment espanyol, dretà o esquerranós, segueix essent allò d’unida a qualsevol preu “antes que rota”. Semblant fet certament marida malament amb tots els gustos que farceixen l’independentisme. Però amb això, no n’hi ha pas prou i ens calen missatges nítids i gens contradictoris cap a aquella part de la ciutadania que resta fidel a un ideal, la independència, però detecta que aquesta és com els universals que existeixen per fe i raó però ningú mai els veurà. Puigdemont ha de ser escollit president, o sinó de què serveix la democràcia, i a partir d’aquí guanyar la partida final, que no és ni la ruleta ni la frenada de l’auto just abans del precipici. Una mica d’autocrítica i un polsim d’audàcia i valentia, és la recepta que ara toca per guanyar o fer el cim. Puigdemont o Puigdemont o, el que és el mateix, democràcia o democràcia per Catalunya i els catalans.
