Des de la retirada humiliant de l’euroordre espanyola, Carles Puigdemont ha començat a rendibilitzar la que és la primera derrota clara de l’estratègia de Madrid. Els delictes que mantenen en presó incondicional el vicepresident, un conseller i els dos líders cívics han quedat com una pura invenció espanyola, una arbitrarietat inacceptable per a la justícia de qualsevol país democràtic i amb divisió de poders. Puigdemont i els quatre consellers exiliats són, efectivament, els primers catalans que s’independitzen d’Espanya.
La internacionalització que suposa l’exili belga és un encert estratègic inqüestionable, que obliga Espanya a demanar als socis europeus canvis en l’euroordre des d’una posició autoritària i de desprestigi democràtic. Rafael Catalá, el ministre espanyol de Justícia, ja ha anunciat que plantejarà el cas de Puigdemont i els altres consellers als socis europeus per mirar d’evitar la repetició d’un fracàs d’aquest tipus. És a dir, el mateix govern espanyol es veu obligat a internacionalitzar el cas Puigdemont per intentar limitar-ne el ridícul.
Aquest fet, sumat a l’èxit indiscutible de la manifestació de Brussel·les, ha recolocat Carles Puigdemont al bell mig de l’escenari català. En aquests temps de xarxes, l’exili limita, però no impedeix. Només cal comprovar la riuada d’insults que surten de Madrid en direcció a Brussel·les i, per contra, els reconeixements a l’actitud dels que han acabat empresonats i incomunicats. En cas de dubte, sempre s’ha de consultar la premsa de Madrid.
