Puigdemont i Junqueras, obligats a entendre’s

"Un telèfon vermell entre Lledoners i Waterloo s’hauria d’instal·lar com a fusible per evitar el col·lapse"

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont estan condemnats a entendre’s. Si bé a les entrevistes que van concedir a Televisió de Catalunya ja explicaven que els seus telèfons s’havien connectat, els esdeveniments de les darreres hores encara ho fan més necessari. La lògica partidista, i la legítima lluita electoral, naturalment continuarà. Però, independentment del resultat de les futures eleccions al Parlament, si hi ha majoria independentista Esquerra i Junts hauran de reeditar la coalició de govern: amb Pere Aragonés al capdavant si ens atenem a les enquestes, o amb qui hagi estat el candidat efectiu per a Junts si qualla el projecte. Esquerra i Junts es toleraran més o menys, es continuaran contraprogramant les agendes o tindran agendes polítiques separades; però, després que els líders independentistes hagin vist revocat el tercer grau, i que el Suprem hagi tornat a canviar les regles del joc a mig fer, no hi ha altre solució si no volen desmotivar definitivament la parròquia i tancar la carpeta del procés fins d’aquí molts anys.

Ara mateix, la proposta pragmàtica d’Esquerra està molt tocada. El seu relat no funciona perquè sembla que Pedro Sánchez ha estat incapaç de recollir el guant que els republicans li van llançar a inici de legislatura: desescalar conjuntament. No posaré en dubte la bona fe d’Aragonès o Rufián, però aquella fiscalia que Sánchez semblava tenir més que controlada amb l’exministra Dolores Delgado al capdavant, campa lliure i no té cap ganes d’ajudar-lo a teixir complicitats amb els independentistes catalans. Mentre que, per una banda, el PSOE ajorna sine die la taula de diàleg, per altra banda contemporitza amb una justícia que té agenda política. Si no, i una vegada els indicis de delicte sobre la taula, per què no es pot investigar l’emèrit, com molts altres aforats, per exemple? En aquestes condicions, Esquerra afrontarà la propera campanya electoral amb els compromisos a Madrid posats en entredit i la qüestionada gestió de la pandèmia recaient a la seva esquena, ja que han estat els departaments de Salut i Afers Socials els qui més s’hi han vist involucrats.

A curt termini, possiblement, als aparelladors de Junts ja els va bé veure diluir l’argumentari dels republicans davant de la política de fets consumats del PSOE i la tebior dels de Pablo Iglésias. Sobretot, si la mirada curta ens porta a només tenir ulls per la tòpicament coneguda “lluita per l’hegemonia”. Però, la realitat és que tampoc podran governar en solitari, si no canvien molt les coses. Ni podran governar sense teixir complicitats amb els d’Oriol Junqueras, ni poden abandonar la gestió del “mentrestant” malgrat que va tenir poc pes en la posada en escena del seu congrés fundacional. Nota al marge: no caiguem en l’error de pensar que, en el context líquid que vivim, l’ambigüitat en l’eix social és una debilitat.

L’entrada dels líders independentistes a la presó va tornar a donar una imatge d’unitat que va fer trempar. De ben cert, que les tradicions i influències que han estructurat històricament el catalanisme polític són tan diverses que la utopia de tenir un Scottish National Party a la catalana és només això: quelcom volgut per alguns, però impossible pel context. Però, més enllà d’aquest fet, hi ha la constatació que el destí d’Esquerra i de Junts quedarà lligat durant anys per les porres de l’1 d’Octubre, la fallida declaració d’independència, la injusta condemna dels tribunals (el Suprem i el TSJC), la incapacitat dels partits d’obediència espanyola per buscar espais per fer efectiva la desescalada i, conjunturalment em temo, per una ANC que tornarà a pressionar sota el lideratge renovat d’Elisenda Paluzie.

 

Un telèfon vermell entre Lledoners i Waterloo s’hauria d’instal·lar com a fusible per evitar el col·lapse: les trucades que sembla que Oriol Junqueras i Carles Puigdemont s’han anat fent per teixir alguna complicitat més de les que tenien durant els moments que van govern plegats han de donar algun fruit. Potser, pactant nous lideratges i noves idees? Malgrat tot, i sota la bandera conjunta de Junts pel Sí, tots dos van portar l’horitzó nacional del país a límits que ningú podia imaginar-se.

 

Comentaris