Dues realitats. Una; Carles Puigdemont és l’únic obstacle real que impedeix a l’Estat espanyol passejar-se per Europa a ritme de pas-doble exhibint les dues orelles del burro català. I dues; cal nomenar un president efectiu que pugui nomenar un Govern autonòmic i firmar decrets, tan ràpid com sigui possible. La combinació d’ambdues realitats haurà de donar com a resultat una direcció política a Brussel·les i una gestió, des de Barcelona, dels mínims d’autonomia que tolerin des de Madrid.
D’entrada, el Govern de Brussel·les haurà de portar el pes de la denúncia de les represàlies que està aplicant l’Estat espanyol contra l’independentisme. Una onada repressiva que tindrà el moment culminant en el macroprocés que s’està muntant contra els dirigents independentistes. Una defensa política dels acusats només pot trobar suport en el Govern exiliat, que està fora de l’abast de la repressió espanyola. Això, a més, deslliuraria l’administració catalana dels riscos evidents que implicaria una reacció política contra les sentències.
El Govern de Brussel·les també hauria d’assumir la direcció de les mobilitzacions populars i, fins i tot, hauria de centralitzar els recursos i l’estratègia, un cop queda clar que la repressió farà impossible que des de l’interior de Catalunya es puguin reconstruir -amb total eficàcia- les estructures de l’ANC i Òmnium Cultural.
I una última necessitat. Tant el Govern interior com l’exterior han de ser transversals. Ho vulguin o no, Puigdemont ha de compartir direcció i estratègia amb ERC a Brussel·les i, en paral·lel, a Barcelona. Nacionalment, Catalunya no sobreviuria a la divisió del catalanisme polític en un context de màxima gravetat com el d’ara. No hi ha alternativa a la unitat que no passi per la derrota completa.
