El règim espanyol necessitava aplicar les penes més altes del seu codi penal per eliminar, d’una tacada, tota una generació de polítics sobiranistes. Inhabilitacions preventives, presó incondicional, dispersió, confiscacions… Però el pla ha fallat per dos llocs. D’entrada, les eleccions del 21D -contra pronòstic- van mantenir la majoria independentista al Parlament i -atenció- van consolidar el lideratge de Carles Puigdemont entre les bases socials de l’independentisme.
Però, de tota manera, l’error el que ha tingut efectes devastadors en l’estratègia de Madrid és el segon. Un estat violent, com l’espanyol, no ha aconseguit traspassar la responsabilitat de les seves agressions a les víctimes, almenys pel que fa als tribunals internacionals. La mentida i l’abús han servit per evitar que Puigdemont sigui reelegit però, per contra, han creat un espai d’exili sòlid, amb suport social i tolerància europea. Políticament, ha estat un negoci ruïnós.
La figura de Puigdemont, a més, ha crescut en prestigi entre les bases. Un fet que, indirectament, ha acabat deixant l’antic PDeCAT en mans del president a l’exili. Davant de tanta adversitat, la reacció de Madrid ha estat la de sempre: Insults i menyspreu. Una campanya que, de retruc, reforçarà l’interès del conjunt de l’independentisme de base pel lideratge de Puigdemont.
Madrid busca, desesperadament, lideratge alternatiu. De moment, Puigdemont ha sobreviscut en primera línia més enllà de Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. Pedro Sánchez faria bé en prendre’n nota.
