Puigdemont fa dos milions d'insubmisos

"L'Estat tracta de contraposar els interessos dels presos amb els dels exiliats, intentant bescanviar l'eliminació política de Puigdemont per un tracte més benevolent cap als empresonats"

Com es desmobilitzen dos milions llargs de persones? Aquest és el problema al qual l'Estat intenta trobar una solució, sense que això impliqui haver de passar per una negociació política. No és fàcil. Per això a Madrid s'ha arribat a la conclusió que l'única forma possible és que els propis líders de l'independentisme siguin els encarregats d'anar convencent les seves bases de què la independència és inviable i que, en nom del realisme, més val acceptar la legalitat espanyola, en espera de temps millors i d'un tracte menys agressiu amb els empresonats, processats i investigats.

 

Un plantejament d'aquest tipus no és ni descabellat ni, encara menys, traïció política. De fet, és possible que sigui l'única estratègia transitable. I si no ho és, l'alternativa de mantenir la resistència tampoc no ha demostrat una eficàcia real. Però a aquest retorn instrumental a l'autonomisme li falla la mateixa peça -fonamental- que va fer fracassar l'antiga Tercera Via que és que, com sempre, l'Estat només ofereix autoritarisme i menyspreu.

 

 

Carles Puigdemont és el símbol de la insubmissió i per això va guanyar. I mentre ell centri l'atenció política els dos milions de ciutadans mantindran la tensió i la implicació. És per això que l'Estat tracta de contraposar els interessos dels presos amb els dels exiliats, intentant bescanviar l'eliminació política de Puigdemont per un tracte més benevolent cap als empresonats i una certa tolerància institucional respecte a un independentisme ja només verbal. Però no. Carles Puigdemont ocupa tot l'escenari i aquesta setmana, 2.078.710 catalans han gaudit de l'espectacle dels atacs de nervis a Madrid per una simple conferència a Copenhaguen. I així no hi ha manera que es rendeixin, coño!

 

Comentaris