Amb un sistema judicial en escac per l’arbitrarietat amb què aplica el codi penal –la sentència de la Manada i els presos polítics són tema de discussió internacional-, amb una opinió pública i uns mitjans de comunicació, fora del Matrix madrileny, majoritàriament astorats per l’absència de diàleg i l’abundància de porres, i amb uns líders de la UE obligats a fer cada vegada més contorsions per justificar la repressió policial, judicial i política en nom de la unitat d’Espanya, el règim del 78 es troba a les portes d’una crisi d’Estat sense precedents d’ençà de la Transició.
S’apropa el dia en què la justícia alemanya emetrà un veredicte final sobre el president Puigdemont. Si tot va com preveu el seu equip d’advocats i queda lliure, Espanya haurà fet un ridícul judicial internacional enviant euro-ordres amb delictes falsos i espionatges propis de ‘Mortadelo y Filemón’. Però el pitjor de tot és que, havent promès als seus súbdits una peça de caça major, només haurà recollit una humiliació democràtica. Sense la foto del president emmanillat, PP, PSOE i CS, el jutge Llarena i el Borbó no podran proclamar la mort de l’independentisme i recuperar l’oxigen que ETA no els ha donat, perquè mentre el món sencer celebra la seva dissolució, ells i els seus diaris intenten vendre una estricta “derrota” policial i una humiliació. Ni la corrupció endèmica, ni els assassinats pel franquisme que romanen a les cunetes, ni les polítiques que han provocat crisis econòmiques. Seran unes urnes de plàstic les que trencaran les costures del règim.
Un Puigdemont lliure i articulant l’exili desencadenarà una crisi d’Estat a Espanya. Serà una nova oportunitat per a l’independentisme per accelerar un procés que el 25 de març semblava que retrocediria una dècada. Però un president legítim lliure també comportarà més repressió contra els presos polítics, contra el carrer, contra el Parlament i contra el Govern. Les possibilitats que el règim s’assegui a negociar i rebaixi l’ànsia de venjança quan se senti humiliat per una, dues, tres, o quatre democràcies europees, són remotes.
Està l’independentisme preparat per suportar encara més pressió i autoritarisme? Hi ha una estratègia de resposta conjunta? És un escenari plausible que hauria d’estar ben dissenyat, més que no pas la investidura del president o presidenta autonòmica, una simple pugna partidista pel repartiment de cadires, almenys aparentment. Perquè serà en aquest escenari on Catalunya tindrà possibilitats. Més repressió al carrer, a les presons i a les institucions, resistir i recuperar els ostatges a través de la justícia internacional. Cal assumir que seran anys de resistència i de perseverança, perquè la balança es decantarà del cantó democràtic des d’Europa, que, ho vulgui o no, ja és part del conflicte. Com també ho és la societat civil espanyola, encara en estat de letargia post-franquista, però que comença a despertar-se.
