Els insults i les desqualificacions que han rajat sobre Carles Puigdemont per haver canviat el seu govern de cara a l’1-O no han estat poca cosa. Les paraules de Pablo Casado, el portaveu del PP són un bon exemple, tot i que potser una mica caricaturesc, del que vull dir: “Els mateixos que justifiquen ETA són els qui justifiquen els totalitaris a Catalunya i els dictadors a Veneçuela”. Casado no és un no-ningú, sinó el vice-secretari de comunicació del PP. A més d’un alt dirigent, és una veu oficial i autoritzada del partit de Rajoy. Però no només ha estat el PP. Els mitjans de comunicació que treballen contra el sobiranisme tampoc no s’ha pogut contenir.
Bona part dels brams i de la sobreexcitació té a veure, em sembla, amb la constatació que Puigdemont, Junqueras i la resta del govern arribaran fins al final. A Madrid tenen la idea que el català, si l’espanyol es manté ferm, sempre acaba reculant, fent marxa enrere. I fins i tot demana disculpes.
Els canvis en l’executiu de la Generalitat eren, sobretot, necessaris. No hi havia alternativa. Ningú una mica sensat encara un objectiu com el que s’ha fixat Puigdemont, una mena de Batalla de les Termòpiles, una lluita molt desigual, sense un equip convençut sobre l’estratègia i disposat a assumir el risc, alt, que aquesta mateixa estratègia suposa.
Altra cosa és si aquests relleus es podien haver fet abans. Tanmateix, cal considerar, pel que fa a això, que la irrupció del Tribunal de Comptes en el pols amb l’Estat és relativament recent. Va ser al maig quan Societat Civil Catalana i Abogados Catalanes por la Constitución hi portaven Mas, Ortega, Rigau i Homs. Seguidament, a primers de juny, s’hi sumava la fiscalia. El que es pretén amb aquesta maniobra és, per una banda, arruïnar per sempre els quatre polítics catalans, ja que se’ls reclamen els cinc milions que, diuen, va costar el 9-N. De l’altra, i molt més important, es busca terroritzar la resta de dirigents del sobiranisme i l’independentisme.
No crec, però, que la possibilitat de perdre el patrimoni –cosa que sovint afecta greument les famílies- hagi estat, tot i ser extremadament important, l’únic motiu que ha fet que alguns baixessin del carro. S’hi barregen també discrepàncies sobre el referèndum unilateral, el malestar per haver estat exclòs o exclosa de la presa de decisions i, finalment, motius d’ordre estrictament personal. En uns casos han pesat més unes coses, en altres, altres.
Per tot això, no compro en absolut la teoria unionista que parla de fanàtics i tous, de radicals i moderats, de bons i dolents. És més, no m’atreviria a dir, seriosament, que els que s’han quedat o han entrat nous siguin tots més independentistes que els que han marxat.
Al sobiranisme, el canvi de Govern l’afavoreix? Penso que no. Dit d’una altra manera: millor si no hagués estat necessari. Els efectes negatius de la crisi de govern s’han produït sobretot, em sembla, en l’àmbit de la batalla pel relat, i segurament han estat més notables entre aquells sectors més dubtosos, entre els quals pot haver prosperat la idea –tan i tan repetida per l’unionisme, Rajoy inclòs- que el govern Puigdemont s’ha radicalitzat fins a extrems monstruosos.
Una altra impressió enganyosa que pot haver quedat es deriva del fet que tots els consellers substituïts siguin del PDECAT. En tot cas, és una impressió injusta amb els exconvergents, que són els que han pagat, i de molt, un preu més alt per haver-se posat al davant del moviment sobiranista i independentista català.
Això sí: després dels canvis en el govern, al sobiranisme li ha quedat claríssim –i possiblement ha suposat una injecció de moral- que el president Puigdemont no pensa arronsar-se i, encara menys, recular. Al seu torn, a l’unionisme i a l’espanyolisme els hi ha quedat claríssim –entre ells segurament hi havia més incredulitat- exactament el mateix.
