La decisió de Carles Puigdemont d’explicar-se al Congrés després de fixar data i pregunta és impecable. Amb una sola jugada, esquiva la imatge de poc dialogant que se li intenta atribuir des de Madrid i, alhora, deixa clar que la sobirania recau en el poble de Catalunya. De fet, aquesta acció equival, en el fons, al primer viatge internacional del president d’una república que busca el bon veïnatge oferint negociació i acords. Si ho accepten, Puigdemont parlarà en nom de Catalunya i Rajoy -o el seu plasma, tant se val- defensarà la negativa, una més, de l’Estat.
Aquest context no s’assembla gens al del pla Ibarretxe, que anava a buscar una sobirania compartida -que es va demostrar inviable- amb el suport, només, d’una part del seu partit i la meitat dels diputats de l’esquerra abertzale. Fa tres anys, Jordi Turull ja els ho va advertir des del faristol del Congrés: “El projecte que defensem no porta associat un cognom, no és el Pla Mas. És la voluntat majoritària de la societat catalana, que vol decidir el seu futur lliurement“. No ho van entendre.
Ara no poden tancar-li les portes de Carrera de San Jerónimo sin número al president català sense que se’ls noti la falsedat de l’oferiment. I una plataforma d’aquest nivell per començar la campanya del referèndum és un regal que no es podia rebutjar. Ves per on, Puigdemont podrà enganxar el primer cartell al faristol del Congrés.
