El tribunal de Schleswig-Holstein ha dinamitat les acusacions contra els líders de l’independentisme, abans i tot que siguin jutjats. Sense violència, no hi ha ni rebel·lió ni sedició i la justícia espanyola entra, directament, en la zona relliscosa del ridícul. En tota Europa, només Llarena i els seus companys madrilenys han vist el primer cop d’estat del món protagonitzat per gent amb les mans despullades contra un Estat armat fins a les dents. L’exili s’apunta una victòria indiscutible i Llarena una condemna explícita.
No només això. Amb aquest èxit judicial, Carles Puigdemont referma la seva condició de líder polític i moral de les bases socials de l’independentisme. La resposta més eficaç contra la repressió de l’Estat ha vingut de la seva estratègia, no pas de la de les organitzacions polítiques i cíviques, incapaces de trobar una estratègia comuna contra la regressió democràtica del règim de Madrid. Ja no sembla totalment impossible tornar a veure Carles Puigdemont instal·lat al mateix despatx que va deixar.
Així les coses, mentre la monarquia espanyola -símbol i garantia del règim del 78- s’enfonsa, dia a dia, entre les factures de les seves comissions, uns tribunals hereus del franquisme tanquen els ulls a les peripècies dels borbons i continuen enfrontant-se a uns sistemes judicials europeus que només ells confonen amb molins. Perquè, com diria aquell cavaller, cada uno es tal como Dios le hizo, y aún peor muchas veces.
