De què hauria servit que els presidents Irla o Tarradellas haguessin tornat a Catalunya els anys cinquanta o seixanta? Per demostrar la brutalitat de la policia i l’arbitrarietat del sistema judicial del règim franquista? Per fer veure al món que l’Estat espanyol negava el dret a l’autogovern dels catalans? Hagués estat útil un successor de Lluís Companys a la presó? No. Rotundament, no.
Carles Puigdemont i els quatre consellers que són a Brussel·les han estat l’única peça lliure del Govern que van elegir els ciutadans d’aquest país. Gràcies a estar fora de l’abast de la policia, dels fiscals i dels jutges de Madrid, el president ha tingut la capacitat de contradir, punt per punt, la campanya de manipulació política i mediàtica del sistema institucional espanyol. I és a partir d’això que els mitjans catalans i internacionals han pogut contrastar les informacions d’una maquinària propagandística que d’altra manera hauria estat impossible d’aturar.
A més, Puigdemont no és un pròfug. La justícia espanyola sap perfectament on té la residència i és el seu problema si s’adonen -ells i tothom- que la rebel·lió i la sedició que s’han empescat són més espanyoles que la truita de patates. Si no s’atreveixen a confrontar la seva justícia amb la d’un país de llarga tradició democràtica com Bèlgica la vergonya és per a ells, no pas per al president català.
Tarradellas va tornar i Puigdemont també ho farà. Però no pas quan la policia l’emmanilli, sinó quan es quadri davant seu.
