Salvant les distàncies i després de felicitar el President i el seu equip, així com a ERC, i el seu treball constant contra vent i marea.
Fa quinze anys, a Euskadi, va haver unes eleccions amb la mateixa gran brega de fons. La diferència substancial amb Catalunya era l’existència d’una embogida ETA, però a Madrid, la Brunete Mediàtica, Aznar, i el PSOE de l’època es van aliar per “desallotjar” Ibarretxe d’Ajuria Enea. Van aconseguir el contrari. La suma del PSOE i el PP (13 i 19 escons) no va superar el PNV-EA (33 escons), sense comptar els resultats d’altres partits.
“El problema és que no havíem previst un pla B”. La frase correspon a un alt càrrec molt pròxim a José María Aznar, va ser pronunciada aquell diumenge a la nit i resumeix el desconcert en què van quedar sumits el PP i el Govern en conèixer els resultats de les eleccions basques. Pràcticament ningú havia previst a Madrid, a més de 300 quilòmetres del País Basc, un resultat així per al 13-M del 2001. Al més que es va arribar en l’última setmana de campanya és a admetre la possibilitat de no arribar a la majoria absoluta amb el PSOE, a la xifra màgica de 38 escons. El casament oficiat per Savater al Kursaal entre Mayor Oreja i Nicolás Redondo, aquella nit, va adquirir un estrany color sèpia.
Precisament, la campanya del PP i la del PSOE van coincidir en les tensions entre les seus centrals i els equips de campanya al País Basc. Així, a Ferraz va fer fortuna l’apel·latiu el sicilià per referir-se a Rodolfo Ares, portaveu de l’Executiva socialista. I al PP, els membres de l’equip de Mayor no van ocultar el seu malestar per l’excessiva presència de dirigents nacionals al País Basc o per l’excés d’intervencions públiques d’Arenas.
Les conclusions bàsiques del procés van ser que el PNB va seguir governant; la seva direcció, amb Arzalluz al capdavant, va sortir reforçada; Mayor Oreja es va allunyar de la successió a la Moncloa, atrapat al País Basc, entre altres coses, pel seu compromís amb els càrrecs electes del PP, i Aznar va perdre la seva oportunitat històrica.
Per a aquella campanya el Govern Aznar i el PSOE van posar en marxa una estratègia de criminalització del PNB amb el suport de tots els mitjans de comunicació d’àmbit estatal l: tertulians de TVE – RNE, ONDA CERO, la COPE, ANTENA 3 TV, TELECINCO i fins al Grup PRISA van posar tota la carn a la graella contra el nacionalisme “o guanyem nosaltres, o guanya ETA”. Però la campanya de PNB-EA va saber fer un repartiment de papers (mentre Arzalluz feia missatges contundents, el lehendakari Ibarretxe s’esforçava a fer un missatge positivista i reconciliador). El lehendakari va guanyar la partida a la Moncloa, i, a més, podria governar sense haver de dependre del “molest” suport d’EH/ETA. Dos pel preu d’un.
A Catalunya, aquest dijous, ha guanyat el sobiranisme català. I ha guanyat Puigdemont i Junqueras. S’ha enfonsat el PP, i el PSC ha obtingut un molt digne resultat, no tindrà el paper que podria haver jugat. La conclusió, a grans trets, és que tots els missatges negatius no han fet efecte en la pell d’elefant de la majoria independentista que ha votat amb el cor i a qui no li ha importat absolutament res totes les males notícies acumulades sobre l’economia, la repressió policial, l’acció desbordant de la justícia, la ventada i empresonament dels seus líders, i el no reconeixement d’una Europa jacobina que a més diu que el nacionalisme és el verí. Tots aquests missatges els han entrat per una orella i li han sortit per un altre.
Diuen que no hi ha força més poderosa que el d’una idea a la què el seu temps li ha arribat. Una cosa així va dir Manuel Azaña al Parlament espanyol referint-se a Catalunya quan amb un afortunat símil, que hagués horroritzat a Cospedal va expressar allò de “no es pot aturar un torrent amb una espasa”.
Doncs sí.
La nit electoral catalana difereix d’aquella basca de fa quinze anys en què a la seu de Ciutadans s’ha brindat amb cava (això espero), no així en la del PP, que com en temps de Mayor Oreja, van tornar tots a Madrid amb el seu xampany bullent i maleint uns bascos als que a Madrid mai van entendre. Com a Catalunya.
Venen temps complicats però molt interessants i amb conseqüències a Catalunya, Espanya, Europa i la concepció nacional dels pobles sense estat.
