Puigdemont, capficat i poderós

"S'han de calcular amb exactitud els passos perquè tot plegat no descarrili i el país es vegi abocat a repetir les eleccions"

En l'entrevista que li va fer Vicent Sanchis, director de TV3, vaig trobar-hi un president Puigdemont diferent del que és habitual. Dediquem avui, si els sembla, unes quantes ratlles a les impressions i a les intuïcions, si es vol dir així.

 

Primera impressió: el vaig trobar més tens, més capficat, reconcentrat, més absorbit per una mena de força de gravetat interna. Em va semblar una mica allunyat del Carles Puigdemont afable, distès, d'esperit esportiu que estem acostumats a veure. Com si a dures penes pogués dominar el mal humor, un mal humor que no em va semblar producte del moment, sinó causat per la terrible, tràgica, situació personal en què es troba. També em va semblar que aquesta ombra és quelcom de què se li fa difícil desempallegar-se. Segurament li costa que el mal humor, cosí del pessimisme i la consternació, no el venci. Un Puigdemont sotmès a una esgotadora lluita interna. Sanchis és un gran periodista. I va anar a Alemanya a fer de periodista. En algun punt, però, va semblar com si això al president l'irrités, com si pensés que tot rutllaria millor sense haver de respondre preguntes. És com si la corda, la corda de la bonhomia i la paciència, se li hagués fet més curta. Com si la química personal de Puigdemont hagués perdut irradiació o hagués d'esforçar-se per aconseguir allò que abans li resultava tan espontani, tan natural i propi, bufar i fer ampolles.

 

Segona impressió: al mateix temps, vaig veure un Puigdemont molt determinat. Molt determinat a plantar cara, a defensar-se amb dents i ungles. Com sigui. Molt endinsat en el seu món interior, sí, però també molt resolt. Com aquell que ha decidit que només hi ha un camí, que ha transitar-lo sí o sí, que no es pot permetre pensar en altres opcions ni caure en el parany del dubte. Aquesta impressió val per a la seva circumstància personal i per a la seva circumstància política, si és que es poden separar, que probablement no. En aquest segon aspecte, diguem-ne més polític, el vaig notar reforçat, vaig notar que se sent poderós i absolutament decidit a marcar, més que mai, els moviments i els tempos de l'independentisme. Va deixar entreveure és que vol tornar a ser candidat a president de la Generalitat. És cert que l'Estat espanyol disposa de tots els mecanismes per impedir-ho, com està prou comprovat. Però Puigdemont vol mostrar un altre cop als catalans, als espanyols, a Europa i al món com les gasten els govern de Rajoy i els aparells de l'Estat. Poder dir novament: ho veieu?! Posar un greuge, una injustícia, més sobre la taula. Carregar-se, i amb ell l'independentisme, de (encara) més raons. Un cop això hagi passat, sembla, vindrà el candidat definitiu.


I un afegitó: alguns de vostès potser es preguntaran: paga la pena tornar a rebotre un candidat contra la paret? Paga la pena afegir un altre episodi a la pel·lícula? Hi ha raons per dir que sí i raons per dir que no. Tanmateix, una cosa: si finalment s'aposta per fer-ho, hi ha una condició inexcusable, i vull creure que Puigdemont n'és conscient: s'han de calcular amb exactitud els passos perquè tot plegat no descarrili i el país es vegi abocat a repetir les eleccions.

 
 

Comentaris