Puigcercós / Rubén Blades

"L'ànima antisistema d'Esquerra és la que d'una banda li dóna vots -jo diria que ben bé la meitat dels que recapta- i d'altra els hi treu"

És ja una vella tradició: quan falten pocs mesos per a unes eleccions, alguns dirigents d'ERC s'acosten a CiU i li xiuxiuegen coses a cau d'orella. Que si això, que si allò, que si allò altre. Que si pim, que si pam. Mentrestant, uns altres dirigents d'ERC truquen a can PSC i els hi expliquen si fa no fa el mateix: que si això, que si allò, que si pim, que si pam. Hi ha una diferència substancial, però. La teatralització d'aquesta cerimònia de la confusió exigeix que quan van al carrer Còrsega hi hagi periodistes i moltes càmeres; quan ronden pels voltants del carrer Nicaragua, però, el secret és absolut, d'una clandestinitat total -no fos cas, escolti, que la gent digui que parlem amb qui no toca-. L'any 2003, d'aquesta aixecada de camisa se'n va dir "equidistància". L'any 2006, l'enredada va venir per la via de la insinuació: pobres i escaldats votants d'ERC, com es van empassar l'ham aleshores!. Ara, l'any 2010, la cosa torna al guió clàssic. Puigcercós s'acosta a Mas mentre, d'amagatotis, potser li envia un SMS a Montilla per dir-li que, si sumen, doncs sant tornem-hi. En tot plegat hi ha una cosa que em sembla realment alarmant. És cert que hi ha un tipus molt concret de gent que encara es pot arribar a creure una jugada tan pueril; però pensar que els gruix dels catalans som així constitueix gairebé un insult. Dilluns passat, Felip Puig feia escarni d'aquesta aproximació política de circumstàncies, mentre que Miquel Iceta la trobava "normal". Home... Normal, normal, allò que se'n diu normal, potser no n'és gaire. Vostè sabrà.

Fa aproximadament una dècada, i gràcies a la retòrica florida de Carod, ERC es va convertir en el referent de moltes persones amb sensibilitat nacional. És probable, però, que a la tardor de 2010 aquesta mateixa formació arribi a tenir menys diputats que aleshores. Què haurà passat? La primera constatació és que fa molts anys que ja no mana el PP, que és qui, en realitat, va catapultar a Esquerra al seu cim electoral. Parlo d'aquell PP de la majoria absoluta, d'aquell Aznar de paraules agres i mirada gelada: parlo d'aquell "desacomplexament", en definitiva. La gran pujada d'ERC va ser un miratge purament reactiu, sense una base sòlida. I això ens porta a una segona constatació: la vistosa fraseologia de Carod amagava un partit que, l'any 2003, encara no podia assumir tasques de govern perquè no disposava de prou persones preparades per fer-ho. El desprestigi actual d'ERC està molt relacionat amb aquell fet. I tercera: l'ànima antisistema d'Esquerra és la que d'una banda li dóna vots -jo diria que ben bé la meitat dels que recapta- i d'altra els hi treu. Per això, la seva acció de govern sempre acaba sent contradictòria. Joan Saura, per exemple, la coneix perfectament, aquesta síndrome.

Al Joan Puigcercós li dediquem de tot cor la cançó més optimista i positiva que potser hem escoltat mai: Tengan fe, del cantant panameny Rubén Blades. Doncs sí: tinguin fe, que no se sap mai. El mateix Blades, que a més d'un artista exitós és un advocat made in Harvard i, en els darrers anys, un polític que ha fet coses molt interessants al seu petit país, n'és una bona prova. Ara: potser amb fe no n'hi haurà prou, a la tardor. Ni tampoc al llarg hivern que, inexorablement, vindrà després. Fa de mal dir, però és així.

 
 

Comentaris