Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira han estat dues cares de la mateixa moneda. Els dos han estat els responsables de l’etapa més brillant de la història recent d’Esquerra i han assumit conjuntament alguna de les decisions estratègiques més controvertides. En un principi, semblava que el divorci entre els dos havia estat el d’una parella força civilitzada: hi havia ferides, alguna paraula fora de to, però semblava que també un acord i la voluntat de complir-lo. Possiblement, l’excés d’ambició hagi estat el que ho ha engegat tot a dida. Quan Carod va renunciar a encapçalar la candidatura republicana en favor de Puigcercós va tenir la temptació d’afegir que no descartava tornar a ser el cap de cartell electoral més endavant. És evident que Puigcercós no podia tenir al seu costat -ni tant sols a prop- algú que depenia del seu fracàs, i ja ha mogut peça per treure-se’l de sobre. Puigcercós és prou intel•ligent per preparar-se pel pitjor escenari possible, i sembla que és el que està fent, però hauria de mirar de no empitjorar-lo. I si el que veritablement vol presentar a les properes eleccions és un projecte renovat això no passa només per les persones.
- CA
