Aquesta setmana el primer secretari del PSC, José Montilla, ha fet una finta de calat encara indeterminat i ha substituït tant el director de la pròxima campanya electoral com l’estil que la definirà, que serà “menys agressiu”. La decisió ha suscitat dues interpretacions contradictòries. Diu la primera que, a la vista de les enquestes, Motilla ha decidit assumir un canvi dràstic en les formes i en les persones. Això vol dir que José Zaragoza continua sent secretari d’Organització del partit, però que ja no és cervell que en definirà l’estratègia electoral. Al darrere d’aquesta opció n’hi ha que han volgut veure la mateixa influència que va fer fora Toni Bolaños del cercle d’influència presidencial. És a dir, l’urpa discreta de Pancho Táboas, coordinador de tota l’àrea de Presidència i l’únic home que pot entrar al despatx de Montilla sense demanar permís previ. Táboas és l’ombra del poder però és també un corrosiu important de competències i influències. La seva darrera jugada, doncs, hauria estat apartar José Zaragoza del rodal del govern. Del futur govern. És a dir, de l’estratègia electoral que desplegarà el primer secretari Montilla amb la intenció, obsessiva, de mantenir-se en el càrrec.
L’altra versió, menys malèvola, diu que el recanvi de José Zaragoza ha estat, en realitat, una jugada del mateix secretari d’Organització, que hauria decidit retirar-se de la primera fila aquesta vegada perquè la probabilitat de cremar-se és més que alta. En el fons, però, l’exdirector de campanyes conservaria encara tota la influència. Com ho demostraria el fet que va ser ell mateix qui va anunciar la decisió al sanedrí del PSC, on l’acompanyen José Montilla, Miquel Iceta, Antoni Castells i Joaquim Nadal. Aquests dos darrers com a concessió a l’ala franctiradora del partit.
Sigui com sigui, el canvi és significatiu i denota inseguretat. Els dirigents socialistes no es cansen de repetir aquests dies que les enquestes no l’han encertada mai. Que en les primeres eleccions que va guanyar Artur Mas els sondejos donaven tot el marge a favor de Pasqual Maragall. Tot pot ser. Però, ara com ara, el desgast del govern és inqüestionable. Com és del tot improbable que el PSC, Esquerra i Iniciativa obtinguin el suport necessari per aconseguir la majoria parlamentària. És aquesta una caiguda anunciada. I com en el cas de la sentència del Tribunal Constitucional, fa tot l’efecte que José Montilla no ha previst què fer després. No hi ha Pla B. I per molt que la lampisteria del PSC controla tots els ressorts del poder, la derrota del partit i la impossibilitat que Montilla es mantingui com a president de la Generalitat comportaran una nova era per al socialisme a Catalunya. I això democràticament més aviat sembla un avantatge. Perquè cap partit no ha de mantenir tant de poder durant tant de temps.
