Aquests dies no paren d’arribar-nos propostes de web que posen en contacte productors i potencials consumidors de productes alimentaris de proximitat. És una resposta lògica i oportuna a la situació que estem vivint aquestes setmanes però, probablement, és massa precipitada, sectorial i dispersa com per acabar modificant substancialment els nostres hàbits de consum.
Estem prenent consciència que estem immersos en una època de grans canvis. Potser gràcies a la calma i tranquil·litat obligada pel confinament, podem llegir més i anar lligant caps. A vegades, ens arriben notícies sorprenents que ben aviat veiem que no tenen ni solta ni volta, però també ens n’arriben altres de molt versemblants. L’aturada de moltes activitats industrials o de transport està fent que els nivells de contaminació a les ciutats siguin molt més baixos que de normal o que l’aire sigui més pur en llocs menys densos. En dies així ens fem preguntes que fins ara potser ni ens havíem plantejat o potser sí, però no teníem temps per donar-hi massa voltes. Em temo, bé qui ho hauria de témer potser haurien de ser els governs, que si seguim tenint tant de temps per pensar, ens acabarem qüestionant massa coses que, fins ara, semblaven intocables.
Hem entrat en la quarta setmana de confinament i la nostra economia, la familiar, està canviant molt. En massa casos perquè els ingressos ja se n’estan ressentint, en d’altres perquè es gasta menys. Quan puguem tornar a sortir i començar a fer algunes de les activitats que fèiem, potser ens haurem passat dos mesos –o més- fent només les despeses que podríem considerar bàsiques, relacionades amb les necessitats fisiològiques –menjar, dormir, evacuar,…- o les intel·lectuals –aprendre, pensar, enraonar,…- i, els que podem treballar, descobrint els grans avantatges del teletreball, organitzant-nos el temps per treballar potser amb un rendiment igual o superior però descobrint que ens queda molt més temps lliure per a altres activitats, per la relació amb la família més propera i per trucar i parlar amb aquelles amistats que teníem una mica descuidades.
Em temo (ara sí que sóc jo i no el govern) que quan puguem sortir de casa algunes de les lliçons apreses aquests dies o bé les oblidarem o intentaran que les oblidem ben de pressa. El més probable és que ens diguin que hem de tornar a fer despesa, a fer circular el diner perquè tot recuperi la normalitat, entesa com el que fèiem abans. I tornarem a caure en el parany…
Anar a comprar aquests dies és redescobrir moltes coses, trobar productes de proximitat, de temporada, que et demanen recuperar aquell llibre de cuina de l’àvia per cuinar amb calma, amb paciència, veient i olorant el xup-xup… però la cuina també és un bon lloc per pensar, per preguntar-te com és possible viure sense tanta pressa, sense haver d’anar amunt i avall sense parar i arribar a casa, tard, esgotat i malhumorat. I arriba un moment que t’acabes preguntant de quantes coses podries prescindir, de quantes es fan a prop de casa o molt lluny, de perquè quan arriben situacions d’emergència com la d’ara, algunes coses imprescindibles les hem d’anar a comprar a milers de quilòmetres, de com és possible que per coses bàsiques depenguem de les decisions d’altres que, potser, pensen més en el seu benefici –immediat o futur- que en el nostre bé.
I llavors et poses a buscar per internet i constates que són certes moltes coses que no tenen cap lògica, que no responen al mínim sentit comú. Hi ha molts productes bàsics, de consum freqüent, que fan centenars o milers de quilòmetres per arribar a casa nostra. Productes que, perquè els puguem adquirir a preus assequibles, són produïts a costos ridículs i, per tant, en condicions laborals que aquí serien clarament il·legals o, perquè aquí estan de moda, pugen de preu i acaben sent prohibitius pels que els produeixen i els han consumit tradicionalment com a base de la seva alimentació.
El pas següent és preguntar-se què passa amb els productes o serveis que no podem considerar com a bàsics, però que hem acabat considerant necessaris perquè ja els hem incorporat a la nostra forma de viure. Potser encara és pitjor. La majoria de productes ja no els fabriquem aquí ni a una distància diguem-ne raonable. Ens hem acostumat a les grans plataformes de marketplace i quan volem qualsevol cosa, la demanem sense pensar en la perversa cadena que posem en marxa, que comença escanyant els productors en origen, genera moviments de mercaderies que, sovint, recorren grans distàncies en mitjans de transport altament contaminants i, finalment, van afeblint els productors locals per l’efecte d’una competència totalment deslleial. I això en els sectors on encara queden productors locals, de km0. Per posar només un exemple, fins ara no hem sabut que el material sanitari més bàsic (mascaretes, bates, guants,…) es fabrica a la Xina. Però també fins ara no hem sabut que, tot i figurar entre els països més desenvolupats, no hi havia plans d’emergència en casos de pandèmia, potser la més dura de la nostra època, però ni la primera que patim ni, pel que diuen, la última.
Tenir temps per pensar és molt sa i recomanable, però també molt perillós, segur. Potser també, o sobretot, per això ens diran que cal tornar a la feina ben aviat. Seguint buscant per internet, veus que més o menys el 80% del que podríem considerar productes i serveis necessaris per a la majoria de gent del nostre país o es produeix/fabrica en el nostre propi país o s’hi produïa/fabricava o s’hi podria tornar a produir/fabricar per poc que ens ho proposéssim. I si resulta que el model de desenvolupament que hem seguit no té res a veure amb la lògica ni amb el sentit comú ni amb la sostenibilitat ambiental, econòmica, cultural o social? I si resultés que el progrés fos una cosa ben diferent?.
Aquesta crisi de la covid-19 hauria de durar una mica més. Ja sé que sembla una bogeria el que acabo de dir, però potser així aquest model de desenvolupament tocaria fons i estaríem obligats a inventar-ne un altre. Des del confinament de la meva cuina, voldria pensar que no cal que prenguem mal per reaccionar, que ja hem aprés la lliçó i que la posarem en pràctica, que començarem a practicar un nou model econòmic més just, més sostenible, més equitatiu, basat en produir/fabricar/oferir tots els productes i serveis bàsics des de la proximitat, des del kmCAT, que sapiguem oferir el que millor sabem fer o tenim a la resta del món, que tinguem un sistema profundament democràtic de governança capaç de planificar la nostra economia –i la política monetària com a part essencial- en perfecte equilibri amb el medi natural i que hi hagi una governança mundial que asseguri el progrés de tots els pobles de la terra, des del respecte i la cooperació i sense competències sagnants.
Tant de bo aquesta proliferació de web’s que esmentava al principi sigui el primer senyal que estem preparant el gran canvi. Tant de bo siguem capaços de competir amb les grans plataformes internacionals. És l’únic camí possible per mantenir, i millorar, la nostra estructura productiva i per disposar de productes bàsics en situacions d’emergència. Un camí que necessita d’estructures polítiques molt diferents, més properes, més democràtiques i amb més capacitat de decisió.
Em sabria molt de greu que el primer dia que torni a trepitjar el carrer, sense les limitacions actuals, m’adoni que tot ha estat una al·lucinació fruit del confinament produït per un petit i maleït bitxet que els manaires de sempre hauran aprofitat just per allunyar-nos encara una mica més del somni. Per moltes limitacions que intentin imposar-nos, no deixin de somiar ni pensin que segons què és impossible. Tots plegats, savis i experts especialment, ens hauríem de fer nostre aquella frase, atribuïda a Mark Twain o a Jean Cocteau, de “ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.
