La vicepresidenta d’Espanya i virreina de Catalunya ha comparegut en ‘Los Desayunos de TVE’, convertida en nèmesi de l’independentisme català. L’acte de suport a la convocatòria del referèndum li sembla una “provocació”. Opina que el suport al referèndum i la independència està descendint. En què es basa és un misteri. En disminuir el suport social, segueix Sáenz de Santamaría, la Generalitat necessita tensionar la situació per mantenir mobilitzades les bases. I la veritat és que es mobilitzen bastant, a diferència de les de la pròpia vicepresidenta, que amb prou feines reuneixen dues dotzenes de fidels agitant banderes bicolores pels carrers buits.
Però la vicepresidenta és taxativa i dissipa tot dubte: faci el que faci la Generalitat, el referèndum no se celebrarà. I com ho impedirà el govern? Igualment taxatiu en la resposta, encara que aquesta planteja un problema de lògica que frisa el ridícul: que què es farà per impedir el referèndum? No caure en el parany de la provocació, no deixar-se arrossegar per ella, ni tan sols amb la convocatòria de la consulta. És a dir, no pensa fer res. És difícil impedir un referèndum no fent res. I no sabent ni volent saber res. Demana Sáenz de Santamaría a Puigdemont que vagi al Parlament amb el seu pla, el sotmeti a votació i torni a casa amb una motxilla carregada de “nos”. Puigdemont rebutja presentar res a votació. Vol anar a explicar la seva política. Santamaría respon que el Congrés no és lloc per a conferències. Doncs no vindria malament a les seves senyories una informació de primera mà, un briefing sobre una cosa sobre la que han de pronunciar-se i normalment no saben res.
Encara que és una línia de no-acció, molt del gust de Rajoy, que sembla influït per cert fatalisme hindú, és dubtós que pugui mantenir-se a la llarga davant d’una Generalitat que porta la iniciativa política fa ja temps, té un full de ruta clarament marcat i es considera legitimada per un mandat de la majoria absoluta del Parlament.
És clar que l’estratègia de la inacció es trencarà favor de l’acció repressiva tan aviat la Generalitat o el Parlament adoptin una decisió que doni motius per fer-ho. La proclamació de la data i la pregunta en el Pacte Nacional pel Referèndum, pot ser el començament. La Fiscalia ja parla de denunciar-ho. El decret de convocatòria o la decisió del Parlament seran actes recurribles davant les instàncies pertinents i probablement amb vista a iniciar processos d’inhabilitació.
Mentrestrant, en el dia a dia dels preparatius del referèndum tots els actes de les administracions públiques catalanes seran escodrinyats al detall a la recerca d’algun possible il·lícit dins de la profusió de prohibicions de consultes de cap tipus a Catalunya i que permeti paralitzar-lo. L’administració central i la Fiscalia estan disposades a obstaculitzar tant com puguin el referèndum.
Però el més decisiu seran les mesures repressives que es prenguin respecte a les autoritats governatives i parlamentàries de la Generalitat. Sobre aquest tema, el president català anuncia que no acceptarà més inhabilitació que la del Parlament, la qual cosa deixa fora de joc l’ordenament constitucional en el cas de la seva persona i, és de suposar, en el de Catalunya sencera. Probablement, aquesta negativa obrirà un intens debat.
Però tampoc caldrà arribar fins a ell. A finals de mes o primers de juliol es presentarà el projecte de Llei de Transitorietat que, sens dubte, el govern espanyol recorrerà davant el Tribunal Constitucional, al mateix temps que lamenta per enèsima vegada que se suprimís aquell beneït “control previ” que permetia bloquejar lleis abans de la seva entrada en vigor. I de recurs en recurs, l’Estat acabarà aconseguint que el Parlament català proclami una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Òbviament, l’Estat no podrà llavors inhabilitar el president del govern d’un altre Estat.
L’estratègia del govern és la confrontació al límit, disposat a utilitzar tots els mitjans, inclosa la força. D’aquesta disposa d’una àmplia gamma però, per modesta que sigui la que empri a Catalunya, sempre serà superior a la de la Generalitat que solament compta amb uns contingents de policia i un suport social generalitzat. La seva força radicarà en el nivell simbòlic de la resistència.
D’aquesta manera quedarà clar que, per fer front al que es considera l’abús de poder de l’Estat es necessita un altre Estat. Aquest gairebé 80 per cent de catalans partidaris d’un referèndum ja saben que solament ho aconseguiran sent un Estat. La repressió ve a donar la raó a l’independentisme. Sol passar que el repressor legitima al reprimit i l’ajuda a triomfar. Que aquest l’aconsegueixi finalment depèn abans que res d’ell. De la seva voluntat.
