Primer no a Rajoy. I potser hi haurà unes terceres eleccions espanyoles el dia de Nadal. El bloqueig polític espanyol és alguna cosa més que un problema d’aritmètica. És clar que hi tenen molt a veure el trencament (almenys momentani) del vell bipartidisme i el cordó sanitari amb què els partits espanyols han aïllat ERC i el PDC, amb l’implantejable referèndum d’independència. Però darrere de l’esgrima parlamentària, els enrocaments i les cessions a la desesperada dels d’Albert Rivera perquè hi hagi un nou govern espanyol sigui com sigui i pel bé d’Espanya, hi ha un estat en crisi que no sap cap on va, amb greus problemes estructurals que ni el PP, ni el PSOE ni C’s gosen afrontar. Com més s’embolica la formació immediata d’un govern, més s’imposa la visió a curt termini i els acords estèrils amb votacions fallides.
Massa bé li hauria de sortir la carambola a Rajoy perquè després de les eleccions gallegues i basques fructifiqui un segon intent de ser investit. I si fos així, encara hauria de suar sang per poder governar. El dogma sobre la unitat d’Espanya és l’aglutinant que cohesiona la maquinària estatal. Joan Tardà en diu “nacional constitucionalismo”. Mariano Rajoy avisava el dia abans que Catalunya que és el “repte més greu” que té en aquests moments l’Estat, encara que consideri que les reivindicacions catalanes no tenen “fonament”. Si Carles Puigdemont supera la qüestió de confiança del dia 28, potser l’independentisme es convertirà en el dimoni necessari per sargir un pacte definitiu contra les institucions catalanes. En això deu somiar, paradoxalment, Rajoy. Però sigui com sigui, la incapacitat manifesta del PP, el PSOE i Ciutadans per llegir amb intel·ligència els moviments electorals a Catalunya es mantindrà, amb la prohibició com a única resposta a les reclamacions de les institucions catalanes, sense la intel·ligència necessària per consensuar una alternativa de seducció.
En això, l’independentisme és afortunat. Però amb la sort no n’hi ha prou. Aquest setembre serà decisiu, i no precisament per la Diada. Més que sobre la ciutadania, cansada com mai per la incapacitat política per desfer el nus, el final del procés està en mans de JxSí i la CUP. Faran el salt al buit? Perquè sempre hi haurà riscos, amb el RUI o l’alternativa unilateral que sigui, i aquest intent polític necessita un final. No és ara o mai: si l’intent fracassa però persevera la majoria independentista a les urnes, hi haurà nous intents i dirigents que agafaran el relleu. A Espanya parlen d’unes terceres eleccions consecutives, i van fent.
