Prova de força o resistència

"Si la unitat es trenca, la disjuntiva serà inevitable: s'accepta un retrocés de quaranta anys als del 'cafè per a tots', o es va a noves eleccions amb llista única de país"

Proposat Sànchez per a la investidura, s'obren dues vies, la política i la judicial, que es condicionen mútuament. La decisió de la mesa del Parlament és política, en ús de les seves atribucions. Davant seu, el govern, dins de les seves i també en resposta política, no permetrà a Sánchez ser investit perquè és independentista i no li cau bé. Al temps, confia que el Tribunal Suprem, en via judicial, prohibeixi al proposat personificar-se al Parlament per a la investidura. Fa bé en confiar. Els tribunals espanyols apliquen la justícia que plau al príncep, ja que la seva idea de la divisió de poders coincideix amb la del Rei Sol per a qui els jutges eren poc més que camarlencs, com aquests d'aquí.

 

Si el jutge Llarena, en ús de la seva llauna, i per això mateix arbitrària, discrecionalitat, prohibeix a Sànchez desplaçar-se al Parlament, estarà violant no política sinó judicialment el seu dret de sufragi passiu i pot ser que delinquint. Sens dubte el govern té una raó política poderosa per oposar-se a la investidura de Sànchez, com hem dit, que es tracta d'un independentista i li cau malament perquè, entre altres coses, és un home honrat. Però ningú sap quina raó jurídica adduirà el jutge Llarena encara que no seria d'estranyar que negui el permís a Sànchez amb algun d'aquests alambinats sofismes que utilitza en els seus pintorescs actes.

 

També entra en l'imaginable que, temorós de les conseqüències judicials posteriors dels seus actes, Llarena deixi la política i vagi pel jurídic per evitar querelles permetent la investidura de Sànchez. En aquest cas, el govern retornarà a la via política, recorrent la investidura davant del Tribunal Constitucional, que ja s'ha afanyat a abominar de Sànchez perquè és un òrgan molt més afí encara que el Suprem als anhels del govern ja que es tracta d'un tribunal que de tribunal només en té el nom.

 

Sigui quin sigui l'òrgan que disfressi de judicial l'arbitrarietat i el caprici del Govern de la Gürtel i el 155, és evident que la decisió donarà peu a una querella de la mesa del Parlament per violació dels drets civils dels candidats electes. Segons alguns, es tracta d'una estratègia de l'independentisme per aconseguir consolidar les seves posicions, obrint un compàs d'espera fins a la decisió del Constitucional sobre el recurs contra les mesures cautelars que impedien la investidura telemàtica de Puigdemont.

 

Tractant-se d'un Estat democràtic de dret, aquesta actitud de qüestionar judicialment una arbitrarietat política seria encertada. Si es tracta de l'Estat espanyol de la dictadura del 155, en el qual les mesures judicials són tapadores conscients de posicions polítiques de partit, està condemnada al fracàs perquè el seu resultat final ve predeterminat: ratificar per la via "judicial" l'arbitrarietat política.

 

És cert que s'ha d'emprar la via judicial i arribar amb ella fins on calgui, inclòs l'àmbit europeu. Però també ho és que implica acceptar els pressupostos il·legals de la suposada "legalitat" espanyola a Catalunya, imposada pel 155 i, per tant, destruirà les possibilitats d'implementar la República Catalana. La "legalitat" espanyola i la constituent catalana són incompatibles i com més s'embarranqui el problema en les martingales processals en què el partit de la Gürtel i els seus ajudants judicials del 155 són experts, més incompatibles seran.

 

 

Es mantindrà així una situació d'espera en la política catalana just quan tots coincideixen en la urgència de posar en marxa les institucions republicanes, entre altres coses perquè encara hi ha quatre presos polítics que són ostatges del nacionalisme espanyol més agressiu. En conseqüència, l'independentisme ha de posar en marxa les dues vies al mateix temps: la judicial, querellant-se contra les decisions injustes de la judicatura o òrgans assimilats i la política, investint un president legítim que implementi la República Catalana de manera efectiva i que haurà de ser Carles Puigdemont o persona en la qual aquest delegui.

 

La República Catalana no compta més que amb les seves pròpies forces. És dur dir-ho, però queda exclòs tot suport de l'esquerra espanyola, tant de la dinàstica (PSOE) com de la suposada republicana (Podem), igual que tota possibilitat de suport d'aquesta esquerra espanyola en les seves versions catalanes de PSC o Comuns. Aquesta situació és la que fa que la conservació de la unitat del moviment sigui una exigència de supervivència. El recent debat sobre si "ampliació" o "aprofundiment" de l'independentisme només serà acceptable si no trenca aquella unitat. Si, per la raó que sigui, la unitat es trenca i la classe política independentista deixa a l'estacada un immens moviment popular republicà que, per primera vegada en la història, pot arribar al seu objectiu, la disjuntiva serà inevitable: s'accepta un retrocés de quaranta anys als del "cafè per a tots", o es va a noves eleccions amb llista única de país, com ja es va haver de fer el 21 de desembre passat.

 

Comentaris