“Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d’hora”. Tots els proustians del món coneixen aquestes paraules. Així comença “Combray”, el llibre que obre la cèlebre “A la recerca del temps perdut”, feliçment recuperat per la literatura catalana en la magnífica traducció de Josep Maria Pinto, acabat de publicar a l’exquisida col•lecció d´El Cercle de Viena.
Sembla mentida, però Proust és encara avui una de les grans assignatures pendents per a la nostra cultura. Seria injust oblidar la primera traducció íntegra de Jaume Vidal i Alcover, però també és igualment cert que, per desgràcia, aquella versió no va satisfer les esperances que s’hi havien dipositat. Ara hi tornem, amb una traducció clara i neta, que flueix dolça, constant, com esquivant les terrorífiques dificultats del text original amb una aparent facilitat. Per fi tenim a l’abast el món de la tieta Léonine i del senyor Swann, de la revelació del pas del temps i de la memòria involuntària i emotiva en un català sensible, afruitat i amb gust de magdalena flonja i esponjosa, com una petita petxina de pastisseria, generosament sensual sota el seu prisat sever i devot.
Diumenge passat, mentre votava mitja Catalunya, jo esmorzava. Conseqüències de viure en una ciutat emmordassada que tan sols aspira a perseverar en l’anar tirant de la seva magnífica condició de capital de província espanyola. Enmig del caos habitual d’un matí de festa (adolescents amb portàtils espaterrats al sofà, crits, son, bates i pijames, la ràdio engegada a tot drap) vaig connectar el 3/24. Tenia una galeta de Santa Coloma de Farners, una teula, a la mà esquerra i una tassa de xocolata calenta a l’altra (els diumenges, a casa, no ens hi posem per menys). I just en el moment de sucar la teula a la xocolata i posar-me-la a la boca, a la tele van sortir unes imatges de Vic, de Sant Cugat i de Vilanova, que mostraven una gent que introduïa un paper en una urna.
I un cop vaig haver reconegut el fet que els meus compatriotes votaven per la independència de Catalunya, de seguida tot el meu país va tornar a mi, i amb ell la història malaurada de tants anys, però també els anhels de generacions i generacions obsedides en organitzar lliurement la seva vida pròpia. Tot d’una va aparèixer el record de la República Catalana, dels valors cívics i ètics del republicanisme, de l’austeritat, de la virtut civil, de la igualtat, la llibertat i la caritat (entesa com a tenir cura dels béns públics). I acabada la xocolata, em quedava només una constatació: que per una pàtria tan lliure com qualsevol altra, comptem ja amb el suport de dos-cents mil catalans. És una força extraordinària.
Contra aquest èxit d’il•lusió i de fe, que ha tingut una repercussió mai vista fins ara al món, un grup sinistre d’ombres, a la mateixa hora, s’endinsava en túnels, clavegueres i metros, imatge tan plàstica i definitiva que ni a Proust li caldria de comentar. Mentre el país votava a plena llum del dia, el seu President se submergia sota terra, com els talps, cecs al que passa al seu voltant. I amb ell, el Vicepresident, i l’alcalde de Barcelona i l’alcaldessa de Santa Coloma –l’altra, la de Gramanet- , i el conseller d´Interior i el de Política Territorial i el sinistre seguici habitual d’assessors, càrrecs de confiança i de desconfiança, i caps de gabinet. Semblava que no hi cabrien, si n’hi arriben a haver de talps. Tots anaven entrant en aquell metro que no porta enlloc, mentre el seu país busca un lloc que porti al món.
Les consultes de diumenge han representant, senzillament, el començament de la recerca del temps perdut. Però l’obra de Marcel Proust són set gruixuts toms en total. No hauríem d’oblidar-ho, sobretot quan se’ns desperten els instints depredadors i aleshores ens convertim en la darrere tribu caníbal d’Europa. Enlloc de devorar-nos entre nosaltres, potser que intentem evitar que els talps continuïn campant pel nostre país.
