PROU ENGANYAR ESPANYA

"És posant-nos a la seva pell quan podem entreveure que tot plegat no és només culpa seva. Ni tampoc no és culpa nostra"

Tinguem en compte que a la resta de l'Estat, o en la majoria dels territoris de cultura castellana, no veuen TV3. Ni escolten RAC1, ni Catalunya Ràdio, ni compren habitualment diaris editats a Barcelona, ni escolten cap paraula en català. Tinguem en compte tot això per a començar a entendre l'arrel de la cosa, del divorci, de l'abisme creat. Catalunya s'ha retrobat a si mateixa i a la seva pròpia identitat durant aquests 30 anys constitucionals: per entendre'ns ara ja no diem "bandeja", però també tenim un retrobat i renovat imaginari col·lectiu. A Espanya, a la resta de l'Estat, això no ha transcendit. Què els ha arribat a ells? Enumero:

Els arriba que, quan editen plaques de matrícula amb la E, uns brètols (entre els quals m'incloc) promouen adhesius amb el CAT per a compensar el tema. O per a fotre, devien pensar. El mateix per a l'adhesiu del toro: de seguida ens posem a tocar la pera amb el burro català, per tal que tot quedi ben clar i diferenciat. Després, els arriba que Carod ha pactat amb ETA l'alto el foc només a Catalunya. I també els arriba que volem seleccions esportives pròpies, i que competim allà on ens deixen. També els arriba que al camp del Barça no hi ha mai cap bandera espanyola i que, quan n'hi ha de catalanes, mostren un explícit estel a la part superior. Els arriben també les manifestacions polítiques de Joan Laporta, per altra banda. Què més? Jimmy Jump els boicotega l'actuació a Eurovisió i volem prohibir els toros (però no les curses de braus). Promovem la immersió lingüística a les escoles. Els arriba, per a més inri, que arribem a multar per retolar les botigues en castellà. I que volem imposar el doblatge per decret. Els arriba que despengem la bandera espanyola en diversos ajuntaments l'11 de setembre i que xiulem el Rei quan ve de visita, quan no cremem el seu retrat amb Doña Sofía inclosa. I, enmig de tots aquests senyals de distanciament, els arriba que no estem contents i que volem un Estatut nou. Amb nou finançament, amb límits a la solidaritat, amb bilateralitat i amb reconeixement de la condició de nació.

I què més.

És posant-nos a la seva pell quan podem entreveure que tot plegat no és només culpa seva. Ni tampoc no és culpa nostra. Com en qualsevol divorci, en el fons la culpa no és de ningú. O érem massa diferents, o la vida ens ha dut per camins diferents. És l'hora de dir-los la veritat i de dir-nos-la a nosaltres. Plaudite, amici, comedia finita est.

 
 

Comentaris