Prou de fer mal a Catalunya

"Catalunya ha de triar entre la mediocritat de l'actual estat de les coses, dins una Espanya que no ens vol ni accepta com som, o un país nou"

Fent un exercici d'explicar mentides em puc imaginar l'Iceta com a president de la Generalitat i la Sánchez-Camacho com a consellera en cap del mateix govern. La Llanos de Luna, en Rivera, en Cañas el capitán Araña o el marquès de Villena podrien ser complements ideals i necessaris d'un equip trencador. També em podria imaginar el dirigent socialista i a la popular com a guardians de la moralitat, el bon gust i la correcció pública i privada. Llavors sí que tindrien raó tots aquells enterramorts anticatalanistes que ens parlen d'hecatombes, fugides d'inversions, política del campi qui pugui i que el darrer apagui la llum i s'emporti el poc que pugui quedar. Semblants personatges són gent mancada de valors, plens de complexes i amb una ambició destructora i furtadora de la realitat. No oblidem que la pitjor corrupció no és la dels diners és, de tota la vida per si no ho sabien, la de les idees. Els seus principis són justament no tenir-ne i tot ho fan des de la lògica de l'interès o del benefici. Mai general i sempre impostat i, sobretot, de veloç caducitat. Un partit socialista nítidament espanyolista com l'actual i un PP hereu franquista mereixerien dirigents d'altre nivell i amb una categoria intel·lectual i ètica molt diferent de la que avui trobem. Deu ser que és demanar un impossible, i si aquests hi són que ens ho facin veure. Els estarem agraïts.

Si l'autonomisme ha corcat i girat a Catalunya la carrera i imatge públiques d'alguns polítics que emergien carregats de bones idees i intencions, aquests altres ja venien amb pecat original i amb empenta rapinyaire. És llàstima que alguns dels nostres millors hagin confós l'interès general per l'interès particular. Ja ens ho deien els romans corruptio optimi pessima, la corrupció dels millors és la pitjor de totes. Han caigut, de quatre grapes, en el parany que els havien farcit i, a hores d'ara, ja no poden sortir de l'embolic. Tampoc és que em facin especial llàstima car han estat peons d'uns amos aquí directament o indirecta han servit amb l'acriticisme i la submissió del lleial ca que espera l'os per rosegar-lo satisfet. El país, en conseqüència reclama canvis de llarg abast, i que no ho oblidi ningú no pas mers maquillatges. Les formes i moltes cares han de canviar, altrament ja vindrà el nostre Berlusconi particular que ja ho arreglarà tot prometent llenties, flors, vi i música per tothom. I la gent, aquí com allà, se'l creurà. A aquestes alçades de partit ja no cal recordar el que deien Hegel, Marx o els savis grecs de la repetició dels fets històrics.

I és que els polítics mancats de valors i d'enamorament obsessiu i indissimulat cap ells mateixos, són especialment nefastos per la salut pública d'un país. No pas per defensar idees, més o menys majoritàries, sinó per empastifar l'ambient públic predicant, ben sovint, allò que no senten i que en privat justifiquen per causes variades, barroerament edulcorades i ben poc edificants. La gent té tot el dret del món en un sistema d'opinió pública com el nostre –Fraga dixit per cert- de conèixer les vertaderes intencions dels seus polítics i líders socials. La transparència i la rendició de comptes són claus per a un bon i eficient funcionament d'un sistema democràtic. Ens queixem de la pujada dels populismes, de dretes i d'esquerres, però si no millorem, de totes totes i en poc temps, la salut de les nostres institucions i el compromís ètic dels nostres representants, el nostre serà un model molt més llatinoamericà que no pas europeu. Ho som ja avui? Ja n'hi ha prou d'autocomplaences, brindis al sol i de discursos típics i tòpics per no dir res de bo ni de cert. Polítics com l'Iceta o la Sánchez Camacho i d'altres ens condueixen directament cap als xarlatans del salvatge oest venent avui productes per fer créixer el cabell o elixirs d'eterna joventut. Els mateixos que es deuen aplicar l'un i l'altre, per cert amb resultats prou coneguts i visibles. He dit visibles, no pas risibles.

Però no tot és negatiu. Aquesta greu crisi econòmica i política ha deixat algunes experiències a casa nostra ben significatives de cap a on han d'anar les coses en el nou estat que molts desitgem bastir. La preparació i la honestedat, és clar, ha de presidir l'escena i la unitat des de la il·lusió i l'ambició han de fer possible construir un país nou on tots hi capiguem i on tot el que és bo sigui possible. Les mobilitzacions pacífiques de la ciutadania, començant per Arenys de Munt el 2009 i seguint amb les manifestacions dels onzes de setembre, han estat espectacles admirables de sentit de país, de cohesió, d'inclusió social i civilitat. La força d'un país rau en la seva gent i, per bé que la política correspon per definició als polítics d'exercir-la, la gent ha de poder fiscalitzar tant com sigui humanament possible una classe política que ha viscut, en aquests darrers anys, amb massa floritures i efectismes i poca adaptació vers les necessitats i aspiracions de la gent.

Catalunya ha de triar entre la mediocritat de l'actual estat de les coses dins una Espanya que no ens vol ni accepta com som; o un país nou, de reptes, il·lusions, somnis, potencialitats i on podrem ser i fer bandera del que som realment. I no fer-ne d'allò que ens fa quedar suposadament millor per evitar injustos boicots, mala premsa innecessària i retrets menystenidors i captius. I finalment per què citem, hom s'interrogarà, els avui oblidats i grans personatges capitán Araña i el marquès de Villena? Del primer es deia tenir l'habilitat d'engalipar tothom a pujar al vaixell cap a destí desconegut mentre ell s'ho mirava restant a terra ferma. Del de Villlena es deia allò de que "nunca hizo nada malo pero tampoco nada bueno". Seguir a Espanya en el millor dels casos és una barreja d'un capità murri amb acusat sentit de la picaresca i d'un marquès indolent i insolvent.

 
 

Comentaris