El 1988 s’encetava en aquest país l’estratègia d’insubmissió al servei militar i a la prestació social substitutòria. Justament avui, 20 de febrer de 2019, fa 30 anys que vuit joves catalans van declarar-se insubmisos al Jutjat Militar de Barcelona. 57 arreu de l’Estat. A principis de març tres dels vuit joves catalans, en Yon Sànchez, en Josep Maria Moragriega, i en Carlos Hinojosa, varen ser empresonats amb caràcter preventiu a la presó Model de Barcelona. Prenia embranzida una llarga campanya de desobediència civil contra el sistema de lleves: la història dels insubmisos.
Fins el 1988 hi hagué un llarg període d’acumulació d’objectors de consciència en espera que una llei regulés aquest dret. La Llei d’Objecció de Consciència aparegué el 88 per confirmar que els joves haurien de fer igualment un servei a l’Estat, militar o civil, aquest darrer com a substitutiu del primer (la prestació social substitutòria –PSS). Aquest escenari normatiu abocà el Moviment d’Objecció de Consciència, el Mili-KK i la coordinadora CAMPI, principals organitzacions antimilitaristes de l’època, a deliberar sobre la millor estratègia per acabar amb el sistema de lleves, la mili “de tota la vida”. La conseqüència d’aquell ric debat fou la no col·laboració amb l’Estat, sintèticament: la insubmissió. Quines característiques tenia aquesta estratègia no violenta de confrontació política? Recordem-les:
Potencial suport social. El servei militar topava amb una joventut cada cop més refractària i crítica amb el fet d’invertir un any llarg de la seva vida en fer el soldat, en aquella patètica “escola de masculinitat tradicional” que implicava l’univers captiu de la caserna. Els joves tenien altres coses a fer, estudis, projectes i trajectòries laborals vàries en un escenari econòmic que ja apuntava totes les precarietats ocupacionals de l’actualitat i, en conseqüència, itineraris de vida més incerts com per entretenir-los amb la mili.
Determinació del col·lectiu. El moviment insubmís era divers, amb suports de tota mena, nodrid de moltes militàncies de l’esquerra alternativa dels vuitanta. Gent convençuda de les seves raons. I convincent. Els joves cridats a files o a la realització de la prestació social substitutòria declaraven de manera clara i, per regla general, per escrit, la seva decisió de no incorporació a files. Sense fisures. I assumint-ne les conseqüències legals i penals.
La identitat individual com a expressió d’un “nosaltres”. La insubmissió implicava sempre donar la cara, amb noms i cognoms, en la mesura que el conflicte se centrava en el jove concret cridat a files. Però la conducta, la posició política i l’estructura bàsica argumental eren comunes al conjunt del col·lectiu. Els judicis eren emprats com a caixa de ressonància d’aquestes argumentacions. Els insubmissos constituïen un grup concret de joves altament conscienciats en termes polítics; un grup suficientment dimensionat, amb increments moderats d’efectius. Però expressava un anhel compartit per una majoria de joves, també entre els que realitzaven la prestació social substitutòria o fins i tot el servei militar. En la terminologia clàssica de l’activisme: constituïen avantguarda.
Amplificació del conflicte. En el marc del conflicte s’explotaven conscientment les contradiccions favorables al moviment. Com era possible l’empresonament per a joves que, simplement, es negaven a realitzar un servei anacrònic i a perpetuar els valors més reaccionaris del militarisme? La premsa se’n feia ressò. Les organitzacions polítiques que es comprometien amb el compliment de la Llei, varen començar a ressentir-se’n i a no justificar la repressió contra els insubmisos. L’esquerra convencional –paradigmàticament aquella ICV dels primers anys i el PSC- començà a abandonar la tesi que el sistema de lleves blindava d’alguna manera una estructura popular en l’exèrcit –aspecte que no va servir per a res, sigui dit de passada, en el cop d’Estat de 1981. A Catalunya, només la dreta espanyola assumia íntegrament els preceptes de la denostada mili. Les famílies començaren a pensar diferent sobre el fet que un home s’acabava de fer passant per les casernes. Aquesta era una idea estúpida per definició
Saturació de la prestació social substitutòria. En mig dels processos judicials contra els insubmisos i diversos empresonaments, el fet és que en els anys 90 ben pocs joves catalans anaven al servei militar. El moviment insubmís generà una situació no pensada ni intencionada inicialment: que la majoria de joves “en edat militar” no estaven disposats a patir conseqüències legals pel fet de no voler anar a la mili, però tampoc volien fer-la, amb la qual cosa optaren en massa per objectar-la i demanar la prestació social substitutòria. La PSS fou llavors un pou sense fons de prestacions de per riure que ni tan sols implicaven feina; en força casos, ni es requeria la presència del prestacionista. No es creia en aquest sistema. No s’hi col·laborava. I es buidaven les casernes.
Final. Sí, tot plegat s’acabà amb un exèrcit professional en funcionament a principis de la primer quinquenni del 2.000. La insubmissió morí d’èxit i encara avui als involucrats en la desfeta del sistema de lleves els costa reclamar aquesta victòria, tan preocupats com estàvem en acabar amb el militarisme. Però el fet és que sense insubmissió mai s’hagués arribat a aquest port; sense insubmissos, el servei militar encara hauria perdurat no se sap fins quan, afectant la vida de noves generacions d’homes joves, i qui sap si, al capdavall, també de les dones incorporades obligatòriament a files.
La insubmissió fou una campanya orquestrada de desobediència civil. Ara el concepte desobediència surt pertot, potser a vegades massa alegrement. Atenció, tendim a confondre el fet de desobeir amb l’acció de protestar. Amb això banalitzem la desobediència sense ni adonar-nos-en. Miro d’explicar-ho.
Desobeir és entrar en conflicte directe amb l’emissor d’obediència, l’autoritat jurídico-política de torn. El conflicte és el missatge. La seva idoneïtat i modulació és essencial. A la base de la desobediència hi ha la voluntat de superar una situació d’injustícia manifesta quan les vies legals no permeten esmenar la situació, o bé estan definides precisament per evitar cap canvi en l’ordenament respecte d’allò que és objecte de discrepància. Gandhi plantejava que l’exercici de la no violència era la traducció pràctica d’un imperatiu ètic fonamentat en “la força de la veritat” (satyagraha). Implicava campanyes concertades en accions de gran abast a cavall de l’estratègia de la no cooperació, o desobediència civil. Objectiu: la independència i el progrés de l’Índia. Martin Luther King defensava que l’objectiu de la no cooperació havia de ser generar una situació de crisi generalitzada que obrís inevitablement la porta a la negociació. Objectiu: acabar amb la segregació racial legal i quotidiana als USA. La perspectiva de la no violència en matèria de desobediència venia acompanyada d’un discurs de llibertats cíviques, democràtic, inclusiu i obert al pluralisme, destinat a convèncer majories socials. No hi podia haver satisfacció moral individual si l’acció desobedient no aconseguia implicar aquestes majories en favor dels canvis propugnats. Clau de volta de tot.
Desobeir no és el mateix que protestar. La desobediència comporta protesta però es pot protestar sense desobeir. La desobediència sempre implica alguna ruptura amb el marc legal vigent, perquè contravé alguna norma formal o procés administratiu. Comporta, també, conseqüències legals per aquells que la practiquen. Protestar és expressar un dissens i/o a formular una reivindicació. És el que fem quan anem a una manifestació. Si l’autoritat competent prohibeix la manifestació, qui hi va desobeeix, i qui l’organitza assumeix les conseqüències legals de mantenir la convocatòria. Un altre exemple: Si el 12 d’octubre obrissin les administracions públiques catalanes, amb la “normalitat” d’un dia laborable i amb treballadors públics al seu lloc, s’estaria exercint desobediència. Si els que obren les institucions públiques són els càrrecs electes ocupant els seus despatxos, s’està fent una protesta perquè l’única conseqüència del fet d’obrir els ajuntaments o qualsevulla altra administració pública a Catalunya el 12 d’octubre, és que el càrrec electe treballa com molts altres dies festius. Si en dies assenyalats això pren un simbolisme polític, llavors l’acció de treballar es transforma en una protesta. Protestar argumentant el perquè de l’acció que es du a terme, és una mesura perfectament útil, convenient, legítima i adequada en un procés de conflicte, però no fem passar mai la protesta per la desobediència a risc de pensar –equivocadament- que qualsevol discrepància s’ha de transformar en acció desobedient. Amb això ens tiraríem pedres damunt la teulada. Perquè qualsevol democràcia digne d’aquest nom es fonamenta en la capacitat creativa de la discrepància, la protesta i el dissens, en els marges legals del procés democràtic.
La insubmissió transformà el descontent i la protesta vers el sistema de lleves en una campanya sostinguda de desobediència civil.
