Protegint les parts nobles

"Els himnes nacionals tenen la funció simbòlica de representar el conjunt de les persones que s'identifiquen amb el país que és objecte de l'himne"

El diccionari de l'IEC defineix el mot "estadista" com a "persona experta en l'art de governar un estat". Algú, no pas sense raó, pot arribar a pensar que, com que ara no en tenim, d'estat, no ens calen estadistes, encara. Que aquests ja es faran presents entre nosaltres, just quan tinguem estat. No dic que no acabi sent així, per més que, a efectes pràctics, no ens aniria gaire malament que els estadistes ens arribessin abans del dia gloriós de l'emancipació nacional. Mentrestant això no ocorre, a manca d'estadistes, no fóra mala cosa que disposéssim de dirigents amb cultura d'estat i, posats a demanar, amb sentit d'estat i tot. I no tan sols dirigents, sinó que hi ha aspectes formals bàsics, elementals, fonamentals, a tot arreu del món, que també haurien de ser compartits pel conjunt de la ciutadania. 

 

En algun altra ocasió ja he tocat aquest tema al qual ara em referiré. Parlo, sense embuts, del capteniment dels catalans -i també de les catalanes i tot- en moments d'una força simbòlica col·lectiva tan inqüestionable com és l'actitud de molta gent mentre sona l'himne nacional. Tot i que Els Segadors va esdevenir, oficialment i per unanimitat de tots els grups polítics, himne nacional de Catalunya, per Llei 1/1993, de 25 de febrer, no penso ara en els que, potser fins i tot sabent-lo, no el canten mai, com és el cas dels representants del PP i CS, fet impensable en qualsevol país del món. Tinc present, en canvi, tots els altres ciutadans i càrrecs institucionals que s'identifiquen amb l'himne en qüestió i l'entonen sense complexos. Més enllà de l'encert fònic o no de la missió musical, m'interessa ara fixar-me en els gestos i les actituds que es poden veure mentre l'himne sona, entre aquells que el canten.

 

Hi ha gent de bona fe que, en un gest que és insòlit en la nostra història, estiren la mà dreta enlaire, amb el dit gros arronsat i els altres quatre separats, i el mantenen així tota l'estona. La primera vegada que vaig veure per televisió aquest gest, en una mobilització independentista davant d'un jutjat, em vaig espantar i em va produir un rebuig instantani, per més que qui ho fes fos un demòcrata de convicció i alt càrrec a la Generalitat. S'assemblava massa a la salutació feixista internacional com perquè no em fes reaccionar d'una altra manera. Em produïa males vibracions, malgrat que no era tota la mà la que es mantenia estesa enlaire i a despit que no fossin tres dits els exhibits amb ostentació, com fan els nacionalistes serbis i alguns de CS, sinó quatre. Suposo que volien emular les quatre barres, però, per a qualsevol observador aliè a la nostra realitat, cal convenir que el gest fa un mal d'ulls més que considerable, ja que, immediatament, permet d'establir amb facilitat una relació gestual amb el ritual de salutació del nacionalsocialisme, el feixisme o el franquisme. Els que alcen la mà dreta tal i com he descrit acostumen a ser persones que es defineixen independentistes sense més precisions o matisos doctrinals i, inconscientment, moguts per l'emoció del moment no pensen en la interpretació que qualsevol foraster pugui fer del seu gest diguem-ne patriòtic.


Semblantment podríem dir d'aquelles persones que, per subratllar davant dels altres la seva ideologia d'esquerres, aixequen el puny -l'un o l'altre segons la tradició ideològica d'on provenen- tot cantant. Precisament, si una cosa caracteritza un himne nacional és això, que representa la nació i no una manera de pensar dins d'aquesta. Els himnes nacionals tenen la funció simbòlica de representar el conjunt de les persones que s'identifiquen amb el país que és objecte de l'himne. El canten, doncs, tots els nacionals, al marge de les seves conviccions en l'àmbit de la discriminació de gènere, el sistema educatiu o el canvi climàtic. Un himne, doncs, és un símbol d'unitat nacional, per damunt de les diferències partidistes. Quan sona Els Segadors hauria de ser el moment de demostrar una lleialtat nacional, una identificació col·lectiva, però potser no cal escenificar que, a més, hom és d'esquerres, patriota aideològic o partidari de les quatre barres, per dir-ho d'alguna manera. 

 

 

La diversitat postural que s'observa entre la població catalana, tot cantant Els Segadors, és d'una riquesa infinita, com la que pot veure's mentre sona l'himne del Barça o el d'una entitat coral: n'hi ha que canten amb les mans a la butxaca; enllaçades pel darrera allà on l'esquena canvia de denominació, com qui fa tranquil·lament una passejada; amb els braços plegats; puny alçat; mà estirada; xerrant a cau d'orella amb el veí, comentant la jugada; aprofitant l'avinentesa per consultar el telèfon; fins i tot alguns en porten el ritme i es belluguen ballant amb els veïns, d'una banda a l'altra, amb l'alegria pròpia d'una havanera, i, encara, n'hi ha que el canten amb els braços estirats al costat del cos, sense moure's. És a dir, cadascú tira pel dret i és francament difícil de trobar algú que es comporti exactament igual que la persona que té just al seu costat. De manera volguda he deixat per al final la posició majoritària. L'altre dia, seguint per TV l'acte de presentació del Consell per la República, podia veure's com tots els membres del govern situats a la primera fila (president, vicepresident i alguns consellers i conselleres) cantaven l'himne amb les dues mans agafades per davant del cos, protegint-se les parts nobles, no fos cas que passés alguna desgràcia no desitjada, com si algú de la selecció espanyola estigués a punt de xutar una falta sobre la porteria catalana, amb una potència de xut indescriptible. Francament, en algunes coses, no tenim encara prou cultura d'estat, per més estat que vulguem i ens comportem d'una manera tirant a amateur.

 

Arreu del món, mentre sona l'himne nacional tothom manté una actitud general de respecte, mentre els civils  el canten o escolten drets, amb els braços estirats a cada costat del cos,  mentre els membres de cossos uniformats saluden amb la mà dreta al mateix costat de la gorra, des del principi fins al final, tots molt solemnement. En alguns països, tant civils com militars mantenen la mà dreta damunt del cor, durant tota la durada de l'himne, tant si es tracta del propi himne nacional, com el d'un país amic, aliat o visitant. Hi ha estats, a més, que disposen de normatives molt precises sobre el comportament que cal observar pel que fa a l'himne o la bandera nacionals. Pot semblar, tal volta, una collonada (Pla dixit), aquesta reflexió, però difícilment ningú no ens prendrà seriosament i ningú no es creurà que això nostre va de debò si ens comportem talment en el comiat sonor d'una calçotada, un foc de camp o un sopar d'empresa. I serà així per més que cantem "Bon cop de falç" i advertim el nostre enemic que tremoli "en veient la nostra ensenya". Perquè, de fet, si l'enemic la veu: què passarà, per quins motius hauria de tremolar? Ben mirat, ja se sap: "quan convé seguem cadenes". El que passa és que, fins ara, sembla que encara no ha convingut, però, ei, si resultés que un dia convingués,  que es preparin...

 

Comentaris