Promeses i esperances

Un home s’acosta a l’oficina de treball a preguntar si és un possible candidat a cobrar els 420 euros mensuals que el ministre de Treball Celestino Corbacho ha anunciat a la televisió. L’home no sap ni un borrall d’economia. Se salta aquesta secció del diari i de vegades no entén els presentadors de la televisió quan tracten temes econòmics. No compren per què ara els preus baixen si fa just un any tot era car, tampoc per què el govern ajuda els bancs però aquests no donen crèdits, ni per què diuen que hi ha manca de liquiditat… però avui ho ha sentit ben clar. El president Zapatero ha promès que donarà ajudes de 420 euros al mes a les 300.000 persones que estan com ell: sense feina i sense rebre cap tipus de prestació. Aquest, només aquest, és el missatge que han rebut molts ciutadans. De fet, ni els interessa que la meitat dels diners, com va passar amb el pla de renovació dels cotxes, els haurà de pagar la Generalitat. El govern ha garantit ajudes econòmiques i amb la seva paraula ha generat –perquè aquesta quantitat durant sis mesos no traurà a ningú de la precarietat- un “petit” bri d’esperança. Ara, però, només cal que el govern socialista compleixi perquè si no ho fa l’home aturat sense prestació i, a més a més, desil•lusionat, passarà a formar part de la cua que ja formen, entre molts altres, les persones discapacitades, i ara desil•lusionades, que encara esperen l’ajuda de la llei de dependència i els joves independents, però ara també desil•lusionats, que esperen cobrar la renda per a l’emancipació.