PROHIBIR EL NIQAB O LA BURCA?

""No es tracta del nombre de dones que porten burca o niqab, sinó d'un joc de principis, de la igualtat de drets, de la llibertat de la dona, de la igualtat de gènere""

B, de Burca; "El musulmà que viu a Europa, d'alguna manera, ha de reinventar, redescobrir, o més exactament, definir què és per a ell la religió. Les formes que veiem de neofonamentalisme són formes de reinvenció de la norma: determinats grups insisteixen en les normes físiques, com per exemple les que tenen a veure amb la manera de vestir, i és per aquest motiu que la qüestió del vel adquireix tanta importància. És un problema contemporani. Actualment, el tema dels senyals externs religiosos és extremadament important, perquè totes les comunitats religioses es reconstrueixen com a comunitats més o menys tancades." (Olivier Roy, La mundialització de l'Islam)

Ho definia molt gràficament el filòsof i escriptor francès Bernard-Henri Lévy en un article recent: la burca és una presó de ferralla i roba. Òbviament, el debat sobre la prohibició de la burca i el niqab és molt complex. Però hi ha algunes premisses clares i és que són una mostra de sotmetiment i d'opressió.

No és precisament això el que pensa, per exemple, el comissionat de Drets Humans del Consell d'Europa, el suec Thomas Hammarberg, que adverteix que prohibir la burca o el niqab suposen "un atemptat contra la vida privada de les dones a més de ser considerat una manifestació d'islamofòbia". Per fer aquestes manifestacions, Hammarberg s'aferra als articles 8 i 9 de la Convenció per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals, que fan referència al Dret al respecte de la vida privada i a la Llibertat de pensament, consciencia i religió. Però, per començar, la burca no és cap prescripció marcada per l'Alcorà ja que no hi ha cap article que obligui a les dones a anar completament tapades. Hammarberg oblida, per exemple, l'article 14 de la mateixa Convenció, que prohibeix explícitament la discriminació i, sense cap mena de dubte, l'obligació de portar la burca i el niqab és discriminatori per la dona. Encara hi haurà qui dirà: I si és consentit? I si la dona vol lliurement portar la burca? Com respondria Lévy, "la servitud voluntària no ha estat mai un argument".

A casa nostra ja hem pogut escoltar aquells que defensen que ara no és el moment de legislar. La mateixa secretària d'Estat per a la Immigració, Ana Terrón, considera que no n'hi ha per a tant, que ella no n'ha vist cap de dona pel carrer amb niqab o burca com per encetar ara aquest debat. Una opinió compartida també pel psicòleg Saïd El Kadoui, que ha participat recentment en la trobada anual de SOS Racisme a Barcelona, i que afegeix que la prohibició d'una peça de vestir que no es representativa portarà un augment del nombre de persones que les porten. Des del meu punt de vista, aquests són plantejaments erronis, perquè no es tracta del nombre, sinó d'un joc de principis, de la igualtat de drets, de la llibertat de la dona, de la igualtat de gènere. Fer trontollar aquests principis, suposaria fer un pas enrere a les llibertats aconseguides. La burca i el niqab representen tot el contrari pel que Occident ha lluitat. Amb tot, un dels neguits que em desperta aquest debat és si la prohibició d'aquesta presó de ferralla i roba podria confinar aquestes dones a quedar-se tancades en una altra presó, la de casa seva. De ser així, estaríem parlant d'un delicte, i s'hauria de perseguir de la mateixa manera que es persegueix la pràctica de l'ablació. Del que es tracta, doncs, és de comprometre'ns amb les regles de joc que ens hem donat.

La teòloga pakistanesa Mona Siddiqui, directora del Centre d'Estudis de l'Islam a Escòcia, assegurava fa uns dies en una entrevista que la prohibició de la burca a Bèlgica farà pensar a alguns musulmans sobre per què s'ha fet. Afegia que una societat no pot progressar si cada comunitat religiosa pensa que té una veu privilegiada i pot obtenir tot el que vulgui. "Un musulmà –deia– no pot afirmar que Déu és justícia i, després dir que dóna el dret a oprimir les dones". Alguns estudiosos de l'Islam apunten que el musulmà que viu a Europa ja no actua sota els paràmetres de cultures ni societats, sinó a partir de reconstruccions sobre una base individual i voluntària, on els símbols externs s'accentuen en el cas dels fonamentalismes: "La qüestió de la marca de la identitat religiosa esdevé extremadament important i la dona continua sent, per alguns col•lectius, la peça més feble d'un joc, sobre la qual és senzill exercir el poder amb l'aparença de tradició o religió, el retorn al camí dels avantpassats devots". Sí, aquest fonamentalisme és un profund gest de retrocés, de desculturització.

 
 

Comentaris