PROHIBIR EL BURCA

"La millor manera de preservar la cohesió social i garantir la llibertat religiosa és comptar amb la col•laboració de la comunitat islàmica"

El Muslim Canadian Congress (Congrés Musulmà Canadenc) – una petita organització de musulmans liberals partidaris de la separació entre estat i religió – ha aixecat polseguera a la Federació canadenca amb la proposta de prohibir-hi el niqab i els burques, el vel que cobreix el rostre d'algunes dones islàmiques.

No obstant, actualment, les dones musulmanes que empren el niqab o el burca a Canadà són una minoria quasi bé anecdòtica. Així doncs, la majoria de musulmanes canadenques o bé exposen els seu pentinat o, alternativament, trien el hijab (mocador de cabell).

Històricament, les grans religions monoteistes – sempre encapçalades per homes – han estigmatitzat les dones interpretant esbiaixadament les escriptures o, simplement, atorgant una dimensió religiosa a tradicions socials de caire local. Recentment, emperò, Mohàmmad Tantawi, un destacat clergue sunnita egipci, va insistir en identificar l'ús del niqab com una tradició i no pas com un imperatiu religiós. Igualment, la mateixa església catòlica ha relaxat, d'ençà el Concili Vaticà II, alguns dels preceptes misògins establerts per Pau de Tars – Sant Pau – com ara l'obligació per a les dones de cobrir-se els cabells en entrar dins un temple catòlic.

Tanmateix, en contraposició amb l'evolució del món catòlic i les paraules de Tantawi, les darreres quatre dècades han comportat un enfortiment, dins del món musulmà, del wahhabisme, el corrent fonamentalista imperant a Aràbia Saudita. Aquest moviment s'ha estès arreu del món gràcies al finançament obtingut per la família reial saudita mitjançant les exportacions petrolieres d'aquest aliat feudal d'Occident. És així com s'explica l'aparició de tradicions islàmiques alienes i extremes al Magrib, a Pakistan, a Indonèsia i, fins i tot ocasionalment, a Canadà; realment, no és pas casualitat que Osama bin Laden sigui un destacat wahabbista saudita.

En conseqüència, cal condemnar l'atorgament, ara fa dos anys, del "Toisó d'or" – la màxima insígnia donada per la monarquia espanyola – al rei Saud. Amb aquesta distinció, Joan Carles I va ignorar el dany causat al món musulmà per la família reial saudita per, desvergonyidament, recompensar les tèrboles relacions financeres entre la Família Borbó i la Família Saud.

Així doncs, abans de censurar indiscriminadament la globalitat del món musulmà, cal identificar els agents contaminants dins un col•lectiu superior al miliard de persones i modificar els paràmetres de la relació d'Occident amb el rei Abdullah ibn Abdulaziz al-Saud; cal preguntar-nos com es pot considerar un aliat d'Occident el monarca que s'encarrega de finançar la construcció, pertot el planeta, d'escoles wahàbbiques (madrasses integristes) i mesquites ocupades per imams fonamentalistes.

A més, també és una obligació pel conjunt de la comunitat islàmica denunciar les pràctiques extremistes dels wahabbis i rebutjar-ne les imposicions, ja sigui en matèria de pràctica religiosa o bé dins de l'àmbit de les interaccions socials.

La millor manera de preservar la cohesió social i garantir la llibertat religiosa és comptar amb la col•laboració de la comunitat islàmica. Així doncs, ajudant els musulmans a aïllar els wahabbistes s'aconseguirà acabar amb els niqabs i els burques sense necessitat d'emprar mesures legislatives.

 
 

Comentaris