“Si a una persona l’han detinguda vint-i-cinc vegades, què coi hi fa al carrer; per què no és a la presó?”
Iolanda Pineda, alcaldessa de Salt (PSC)
Catalunya és un país tan malalt en alguns aspectes que les opinions només es consideren si això reforça la trinxera hegemònica, no pas pel seu valor intrínsec. Jordi Pujol, per explicar determinades posicions, va inventar-se allò que l’amic Ferran Sáez ha anomenat “la tàctica Saramago” i que consisteix a fer servir com argument d’autoritat alguna patum del progressisme oficial que, en un moment de lucidesa, pot haver dit alguna cosa que, habitualment, no és normal que surti dels entorns dipositaris de la raó i la bondat universals. Per parlar de la família, o de l’educació, o de l’ecologisme, Pujol ha trobat alguns Saramagos adequats que li permeten desplegar les seves idees partint d’afirmacions dels sants intocables de l’esquerra sacrosanta i oficial.
Ara, una socialista amb càrrec, l’alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, ha dit públicament una cosa que, si sortís de boca d’un alcalde de CiU, ERC o el PP, seria titllat immediatament d’autoritarisme, populisme, feixisme i tota la coneguda sèrie d’ismes que els vigilants progressistes de l’ortodòxia utilitzen en aquesta mena de linxaments. Els veïns de Salt es queixen de la manca de seguretat en aquesta localitat gironina, estan tips de robatoris i actes violents. Mentre, el secretari general d’Interior del Govern, Joan Boada, dirigent d’ICV, nega la major i diu que ni l’alcaldessa ni els veïns de Salt tenen raó. En comptes d’intentar resoldre les coses, aquest servidor públic tracta els polítics i els habitants de Salt de ximplets. Després de la llarga i penosa llista de despropòsits de l’equip de Saura a Interior, res ja ens pot sorprendre, ni tan sols el cinisme feridor de Boada. Però, davant dels poscomunistes catalans i la seva incompetència governamental, no serveix ni la tàctica Saramago. Ells, l’esquerra més pura del tripartit, tenen la veritat única i absoluta.
Què és el progressisme de debò, no el dels impostors que donen lliçons? Ho tinc claríssim: la defensa dels febles sempre i en tota situació. Feble és el treballador autònom davant d’una administració que el menysté, feble és el petit empresari enfront de la banca enrocada, feble és l’avi maltractat un dia pels okupes i un altre per una immobiliària depredadora, feble és la dona que cobra menys que el seu company de feina, feble és la vídua que passa tot el mes amb menys de 500 euros, feble és la família que suporta les vagues corporatives dels sindicats educatius… Podríem seguir. En el cas de Salt, febles són totes les persones (sigui quin sigui el seu origen, el color de la seva pell i la seva religió) que veuen amenaçada la seva vida i les seves propietats per delinqüents (siguin de l’origen, color de pell i religió que siguin) que s’aprofiten del nostre ordenament jurídic per actuar amb total impunitat. És molt clar qui és el feble. A Salt, on hi ha un 43 % de població immigrada, no son els nouvinguts el problema. No ens confonguem. El problema són els delinqüents, siguin aquests autòctons o nouvinguts, residents o passavolants. Cal combatre els delinqüents amb decisió i eficàcia, amb contundència. Boada no sembla gaire disposat a fer-ho. És lamentable.
Una de les funcions principals dels poders públics és garantir la seguretat de tots els ciutadans. És axiomàtic que sense seguretat no hi ha llibertat. Sense seguretat, a més, no és possible la convivència. A Salt, la convivència no és fàcil, perquè integrar – en poc temps – persones arribades de diversos països, de llengües i costums diferents, mai és una empresa que surti sola i sense esforç. Si domina el clima d’inseguretat, tot serà més inflamable, a Salt i arreu del país. Sense seguretat, els petits conflictes quotidians poden encendre la metxa i els malentesos poden acabar convertits en situacions fora de control. La seguretat és un bé democràtic que garanteix l’exercici dels drets i els deures en una comunitat. L’alcaldessa ha demanat ajuda. L’obligació de la conselleria d’Interior és atendre aquesta demanda amb responsabilitat i diligència.
Ens hem de posar al costat dels febles, sense cap mena de dubte. Ara, els febles són els veïns de Salt, catalans vells i nous, bona gent que vol anar pel carrer sense por i que no pot ser abandonada pel nostre Govern. Fóra un error polític i una indignitat.
