Els britànics van dir no a la proposta de continuar a la Unió Europea que els feia el govern britànic. Els colombians van dir no a la proposta de pau amb les FARC que els feia el govern colombià. Més recentment, els italians han dit no a la proposta de reforma constitucional que els feia el govern italià. I, en certa mesura, podem considerar que els nord-americans, en fer pujar Trump a la presidència, han dit no a la proposta de continuïtat de les polítiques seguides fins aleshores pel govern demòcrata. No són els únics casos de derrotes referendàries recents: tenim la baixa participació en el referèndum hongarès contra les quotes de refugiats, que en va invalidar els resultats, o el rebuig en el referèndum holandès a l’acord comercial de la UE amb Ucraïna. (També hi ha el referèndum escocès però el seu context escapa d’aquest esquema; és un cas ben diferent).
Davant aquest panorama, s’han sentit moltes veus refractàries a la celebració de referèndums, amb l’argument que no es pot posar en mans de l’electorat la resolució de qüestions complexes. Aquesta reacció explica molt bé el perquè dels “fracassos” experimentats. Ho dic d’entrada: jo no en dono la culpa a l’estultícia ignorant dels votants del no sinó a la niciesa elitista dels promotors del sí (fixeu-vos que, en aquest cas, no parlo dels votants del sí sinó dels que han dissenyat l’operació perquè guanyés el sí).
El setembre passat, dos mesos abans de les presidencials nord-americanes, la periodista política Salena Zito publicava a “The Atlantic” un article amb un títol transparent: “Taking Trump seriously, not literally”. Hi advertia que els demòcrates, els intel·lectuals, la premsa… cometien un error colossal davant Trump. Ho explicava així: mentre aquests grups es prenien literalment els disbarats de Trump i en conseqüència no es prenien seriosament el candidat, els seus seguidors es prenien seriosament en Trump i en conseqüència no es prenien literalment els seus disbarats. La tesi és extensible als referèndums.
Els governs partien de la premissa que la seva posició era la racional, la raonable, la que havia d’acollir qualsevol persona reflexiva i ponderada. I, per tant, el rebuig només podia aglutinar nostàlgics del passat, fonamentalistes de certes ideologies, gent de ment tancada i escassa formació… i, en el cas britànic, a més a més xenòfobs. Aquest plantejament derivava en un menyspreu per aquests votants que, si no era explícit, tampoc no passava desapercebut.
Quan consideres que les teves raons són tan evidents que es poden menystenir les contràries, asfaltes el camí cap a la teva derrota. Ara tothom vol explicar els motius de per què la gent ha votat com ha votat. No són motius que s’hagin revelat a posteriori. Eren perfectament perceptibles abans, però no se’ls feia cas, se’ls menypreava.
En part, aquesta actitud venia reforçada pel fet de tenir-ne prou amb la meitat més u. Encara que aquest resultat és el que decanta democràticament la votació, no pots marcar-te un objectiu quantitatiu tan curt. El risc que la balança es decanti en sentit contrari i la meitat més u l’obtinguin els altres és massa elevat per a assumir-lo sense precaucions. En qüestions realment rellevants, d’aquelles que són certament disruptives per a la vida política i econòmica, s’ha d’apuntar molt més amunt.
Per això, quan constates que les raons del sí no serveixen més que per a fregar el 50%, necessites entendre molt bé –molt respectuosament– les raons del no, perquè entendre-les és l’única manera que tens per a mirar de contrarestar-les i atreure més votants al teu costat. És clar que això és estratègia política i, massa sovint, en els referèndums aquesta es dissipa fins a desaparèixer enmig de l’hemegonia de les tàctiques que s’obsessionen pels titulars d’impacte.
Si hi ha una lliçó pràctica de totes aquestes convocatòries electorals, és que la banda dels “bons” s’ha cregut massa que eren els “bons” i ha oblidat que no estava en joc qui era el “bo” sinó qui omplia més les urnes.
